En tren, a Altea

El canvi d'any ha estat el punt d'inflexió. Em ballava pel cap des de fa un temps. Això d'haver d'agafar el cotxe des del poble fins a l'institut em pareixia una barbaritat, un luxe de xiquet malcriat. M'agrada conduir, però encara m'agrada més desplaçar-me en tren. Sempre que he pogut, he fet ús del transport públic: per plaer i per una discreta però sincera consciència ecològica (i espere que aquesta afirmació siga ben entesa: sé que no sóc cap heroi). De vegades, portar-se millor amb el planeta és una responsabilitat personal al nostre abast. Una responsabilitat de tots que, tal i com estan les coses, no podem defugir. Crec que ha arribat l'hora que tothom pose de la seua part per canviar alguns hàbits que ens perjudiquen.
No puc fer tot el trajecte des del poble fins al lloc de treball, però sí la meitat. Ja és alguna cosa. A més, el tren implica -invita- a desplaçar-se d'una altra manera: més tranquil·la, més pausada, més natural. El trajecte que va des de Dénia a Altea és, a més a més, d'una bellesa que, en cotxe, no acaba d'apreciar-se del tot. El trajecte per la Marina Alta ofereix molts atractius: bancals de secà, un camí de ferro que va serpentejant entre muntanyes, entre riuraus, vinyes i oliveres, pinades i matolls, margallons i garrofers, petites casetes de camp... Dénia, la Xara, Gata, Teulada, Benissa... Fins que arribem al vesper de Calp i, almenys en part, també d'Altea (un paisatge fet malbé, per culpa del ciment). Un trajecte en què sents un valencià dolç, amb un sabor de pansa o de raïm estiuenc (al costat d'algunes altres llengües europees: anglés, rus, romanés...). El temps del tren és un temps d'assossec, un temps per tu, que pots dedicar a la contemplació, a la lectura, al pensament, a escriure; fins i tot pots fer una becadeta. A més, és molt econòmic. En fi, que estic content amb la decisió i espere mantenir-la.