Romà de la Calle

El Ministeri d’Educació de França ha concedit a Romà de la Calle, president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i director del MuVIM, la condecoració “Les Palmes Académiques”, per «l’atenció, el foment i la divulgació prestats a la cultura francesa». Me n’he alegrat molt. Romà de la Calle és un d’aquests savis humils, feiners com no n’hi ha, que han consagrat la seua vida a la cultura: fent llibres, investigant i formant gent universitària. Hui, en una entrevista radiofònica, a Ràdio 9, conduïda per la periodista Reis Juan (en un programa miracle de la ràdio autonòmica), Romà de la Calle ha repassat una mica la seua trajectòria. M’ha sorprés quan ha contat que, de jove, tots els estius se n’anava a París, amb una maleta sota el braç, i la incertesa de no saber de què viure-hi i on allotjar-se. Cada estiu era una aventura que se saldava amb una experiència vital única i els guanys que es deriven de viure, ni que siga uns mesos, a la capital francesa. Vaig tindre Romà de la Calle com a professor, en 1r de Filosofia (l’únic curs que vaig fer, per raons que ara no vénen a tomb). Roma ens donava una assignatura d’estètica. Mai podrem oblidar les seues classes, la seua saviesa, la manera com tenia d’esperonar-nos envers l’art i la cultura. A ell li dec, en bona mesura, la sensibilitat i el gust per les arts. Recorde encara el manual que fèiem servir majoritàriament en la seua assignatura: Lineamientos de estética. Estudiar amb aquest manual –i amb De la Calle– va ser tota una experiència, un plaer. Descobrir-hi què era això de la filosofia de l’art, o l’estètica, una herència impagable. I encara les lectures “obligatòries” d’autors europeus: Étienne Souriau, Kandinski, Umberto Eco... De la Calle és un d’aquests homenots valencians als quals cal agrair la seua dedicació a la cultura i a la raó, que són, com tothom sap, el millor llegat que ens van deixar els il•lustrats francesos.

Cartes d'amor

Todas as cartas de amor são
Ridículas.
Não seriam cartas de amor se não fossem
Ridículas.

Também escreví em meu tempo cartas de amor,
Como as outras,
Ridículas.


As cartas de amor, se há amor,
Têm de ser
Ridículas.
Mas, afinal,
Só as criaturas que nunca escreveram
Cartas de amor
É que são
Ridículas.

Aquest és un fragment d’un poema d’Álvaro de Campos, un dels heterònims més coneguts de Fernando Pessoa. Uns versos que vaig parafrasejar anit, a propòsit del lliurament del III Concurs de Cartes d’Amor de la Font d’en Carròs. Formava part del jurat d’aquest curiós premi i em vaig permetre de citar al gran poeta portugués. Un poeta força desgraciat en els afers amorosos i que, com és sabut, va morir a conseqüència d’una malaltia hepàtica (a resultes de l’excés de consum d’alcohol), en la seua Lisboa natal. I trobe que té raó el poeta lisboeta. El que és realment ridícul és no haver fet mai de la vida una carta d’amor, independentment de l’èxit o no de la declaració. Anit, més d’un centenar de cartes d’amor participaven en el concurs. I a mi em va tocar –vaig tindre el privilegi– de llegir-ne una plenament ausiasmarchiana, guardonada amb el segon premi en la categoria de menors de 21 anys. Una carta plena de les contradiccions i les cabòries del poeta saforenc, una carta intel•ligent, filosòfica, apassionada, turmentada. Quan vaig acabar de llegir-la, es va alçar un xicot de dèsset anys d’entre el públic i amb tota la timidesa del món, com correspon a l’edat, es va avançar a l’escenari a recollir el premi. No el coneixia de res, però em va dir que era de Beniarjó i que volia estudiar història o filosofia. Fa goig veure com un xic jove s’emociona amb un poeta tan extraordinari com March –la carta n’era plena, de referències al poeta saforenc–; és una satisfacció molt gran comprovar com, a pesar dels anys que ens separen d’Ausiàs, continua sent tan vigent i tan present entre nosaltres. Sens dubte, Ausiàs March, com Fernando Pessoa, són dos dels poetes que més temps aguantaran dins del cànon literari de tots els temps, per a “glòria” dels valencians i del poble portugués. Llegir-los és també un acte d’amor: d’amor a la bellesa i al bon gust literaris.

La carretera

Dissabte vaig veure La carretera, dirigida per John Hillcoat, i amb guió de Joe Penhall. Es tracta de l’adaptació cinematogràfica de la novel•la homònima de Cormac McCarthy, escriptor nord-americà de personalitat singular i guanyador d’un Pulitzer. Em va fascinar. De bon començament, la pel•lícula et transmet la mateixa atmosfera opressiva i anguniosa que, segons la crítica literària, també encomana la novel•la. La carretera és una road-movie amb un rerefons apocalíptic. Jo no hi veig, però, el gènere de ciència-ficció que alguns crítics fan creure, sinó més aviat la típica història antiutòpica, a la manera de l’Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, sobretot, i, més llunyanament, de les conegudíssimes obres de Huxley i Orwell, Un món feliç i 1984, respectivament, pel component moral que trasllueix la pel•lícula de Hillcoat. La carretera és la història d’un pare i d’un fill que fugen d’un món inhòspit, saquejat per una catàstrofe natural no definida. Enmig d’un escenari completament destrossat, i desolat, sense arbres, sense menjar, gairebé sense vida, gris, pare i fill lluiten per sobreviure diàriament, tot fugint cap al sud, i en direcció a la costa, amb l’esperança de trobar-hi un clima més benèvol, i més oportunitats. El menjar escasseja i el món és assetjat per bandes descontrolades d’hòmens armats que s’han lliurat al canibalisme. La carretera és la lluita del pare per preservar un mínim de dignitat moral, d’integritat ètica, en el seu fill, i en ell mateix; l’intent desesperat –però esperançat, al cap i a la fi– per ensenyar el fill a sobreviure, davant la possibilitat de morir abans que el xiquet, l’única raó que el fa servar encara les seues passes. Una pel•lícula exempta del morbo gratuït de les pel•lícules de sèrie B que sovintegen, adesiara, aquests motius argumentals. L’espectador queda trasbalsat per la marxa dels esdeveniments; literalment, angoixat. La pel•lícula fa patir, però no de manera irresponsable sinó amb l’objectiu de situar l’espectador enmig d’un conflicte de difícil resolució. Potser el final és una mica tou; obert, sí, però una mica forçat per al meu gust. Aquest detall, però, del final no desmereix en absolut la pel·lícula. Però paga la pena que l’espectador / lector vaja a veure-la –i que es llija el llibre (jo frise per comprar-me’l de seguida). Un últim apunt: les interpretacions de Viggo Mortensen (que fa de pare) i de Kodi Smit-McPhee (el fill) són absolutament memorables.

A Ca les Senyoretes

Hui hem fet la reunió per a preparar el número 12 de la revista Espai del Llibre. Per fi! Hem quedat a Ca les Senyoretes, a Otos, a la comarca de la Vall d’Albaida. Hem dinat un arròs al forn boníssim, uns entrants per a llepar-se els dits, uns postres magnífics. Si podeu anar-hi, no ho dubteu ni un instant. Es tracta d’un restaurant instal•lat en una casa antiga molt bonica i molt ben restaurada. I, a més, hi ha l’al•licient de trobar-se l’escriptor Joan Olivares, que ens ha rebut amb tota la cordialitat del món. Els comensals érem uns quants representants de les Comarques Centrals Valencianes (CCV). Ara que a Catalunya es parla tant de les vegueries, ací baix, entre València i Alacant, hi ha una realitat que, malgrat tot, continua sent homogènia, en molts sentits: lingüísticament, geogràficament, econòmicament, climàticament, sociològicament, històricament... amb totes les diferències que calguen, que sempre n’hi ha, és clar, com en qualsevol entitat que mira d’aglutinar un conjunt. Hem dinat a gust i hem bescanviat els llibres que eixiran en el proper número, el de primavera. Ha estat un dinar de companyonia, amable, distés; hem parlat de política, d’aquest país nostre que tant pateix per la inoperància d’uns i la desídia dels altres (dos substantius, val a dir, intercanviables: per a la dreta i per a l’esquerra). Hem de tirar avant amb la publicació. Ho hem de fer perquè és, potser, l’estendard més visible de les CCV. I ho hem de fer perquè la situació de la premsa en català s’ha ressentit molt darrerament, amb la desaparició als quioscos valencians d’El Punt, Saó, l’Avui... Espai del Llibre és una publicació modesta, però molt digna, que mira de donar compte de les publicacions que es fan des de les CCV, i també d’alguns temes culturals que hi tenen alguna cosa a veure.

Caràcters, més que 50

Caràcters acaba d’arribar al número 50 de la seua «segona època». Es diu prest, però aquesta fita suposa tretze anys de treball sense interrupció, des que, l’any 1997, un grup de professors, editors i traductors vinculats a la Universitat de València —Vicent Alonso, Antoni Furió, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, Vicent Olmos...— decidira de reprendre el fil d’una capçalera que ja havia existit amb anterioritat, entre els anys 1992 i 1994. Aquella «primera època» havia tingut una existència efímera però productiva, amb deu números publicats i la implicació de Joan Brossa i d’Enric Satué, que van tenir cura del disseny de la revista, i d’altres universitaris i lletraferits valencians: el mateix Vicent Alonso, Josep Iborra, Vicent Raga, Vicent Berenguer, Lourdes Toledo... Finalment, la publicació renovada fou impulsada per un grup reduït: Vicent Alonso, Gustau Muñoz, Francesc Pérez Moragón (als quals s’afegí posteriorment Felip Tobar), amb el suport d’un contingent nodrit de col•laboradors.
Des de la seua fundació, i també des de la seua represa, Caràcters s’ha caracteritzat per una sèrie de constants insubornables: fer crítica literària catalana i transcendir les cotilles administratives que, ben sovint, ens minimitzen com a país amb llengua i cultura pròpies.
És des d’aquests paràmetres que Caràcters ha funcionat des dels seus inicis, sobretot des que la revista va quedar adscrita a l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, fins al número 32, i després a les Publicacions de la Universitat de València, a partir d’aquest número i fins a l’actualitat, gràcies a la generositat i la complicitat del que ara com ara n’és el director, Antoni Furió.
Aquesta segona etapa ha tingut també la col•laboració de nombrosos artistes que han il•lustrat generosament cada número, alguns dels quals compten amb una llarga i reconeguda trajectòria professional. La capçalera, a més, ha mantingut una línia estètica força regular, basada en la pulcritud de la presentació i la impressió. La responsabilitat d’aquesta «pulcritud» es deu, en bona mesura, a l’escriptor i mestre de l’art de la tipografia Josep Palàcios, que va dissenyar la capçalera fins al número 20, i al recentment desaparegut Albert Ràfols-Casamada, que la va «redissenyar», amb gran generositat i encert, a partir del número següent. És ben probable que la personalitat de Caràcters es dega, almenys en part, a aquest vessant estètic –si més no, n’és la cara més visible.
Els darrers cinc anys de la publicació han estat marcats per l’objectiu de consolidar la revista i de millorar-ne els continguts. Per assolir aquest doble objectiu, Caràcters s’ha obert des de dins —amb un consell de redacció no vinculat necessàriament amb el món universitari, format per Francesc Calafat, Maria Josep Escrivà, Gustau Muñoz, Susanna Rafart i jo mateix, que en faig de director (disculpeu-me si em cite a mi mateix, per una vegada)— i, també, cap enfora: fent de corretja de transmissió entre el món de la crítica «professional» i el públic-lector, que n’és —o hauria de ser, no ho oblidem— l’autèntic destinatari. La capçalera ha brindat, a més a més, una oportunitat quasi única a aquells que tenen la vocació i l’aspiració d’escriure crítica seriosa i fonamentada, sense estridències ni exabruptes personalistes o interessats, sinó des de l’honestedat i el rigor del professional. En aquest sentit, si ha servit també perquè uns quants joves d’arreu del país es llançaren a l’aventura d’escriure, ja ens podem donar per satisfets. I, d’altra banda, si ha contribuït a ser un referent i un exemple de crítica seriosa, una de les aspiracions fonamentals de Vicent Alonso —sens dubte, un dels artífexs d’aquesta publicació—, el balanç encara en seria més falaguer.
Tot seguint aquest esperit de professionalització, en aquest número 50 incloem un reportatge d’Eduard Ramírez sobre la crítica literària. Víctor Maceda i Francesc Vila reflexionen sobre la situació a hores d’ara dels mitjans de comunicació en català. Les pàgines centrals les dediquem a un dels autors catalans més llegits arreu del món: Quim Monzó. L’entrevista, al darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Joan Solà. Les il•lustracions, magnífiques, són del pintor Manuel Boix. I alguns dels noms més insignes de les nostres lletres es donen cita en un número que hem volgut extraordinari: perquè pertocava i perquè volíem que fóra la prova fefaent de la continuïtat de la capçalera.
Caràcters ha aconseguit estabilitzar-se, però té al davant un munt de reptes i molts d’objectius a acomplir. Millorar la seua distribució, arribar al màxim de públic possible, servir de plataforma a nous crítics i a futurs escriptors, aprofundir encara més l’articulació del nostre àmbit cultural, bandejant desenteniments suïcides, augmentar la presència pública, impulsar una pàgina web que servisca d’arxiu virtual i alhora d’espai dinàmic de debat literari i cultural... En definitiva, ser una peça més que contribuïsca com més va a la normalitat de les nostres lletres, i alhora a assolir la maduresa i l’autonomia plenes del conjunt del país, i en tots els terrenys.
Per molts anys!

La imatge de dalt és obra de Manuel Boix i il·lustra la portada el número 50 de Caràcters.

Feliu Formosa

Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs Virginia Wolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

De Cançoner, 1976

Vaig sentir aquest poema de Feliu Formosa l’any passat en l’Onzè Festival de Poesia de la Mediterrània, al Teatre Principal de Palma (Mallorca). El festival va reunir una sèrie de poetes interessants de diverses nacionalitats i llengües, així que per primera vegada vam poder gaudir d’algunes llengües europees mai oïdes, com ara l’hongarés, l’eslové, el danés; i d’altres de més conegudes, i fins i tot vam sentir les tonalitats de l’esperanto. Alguns dels poetes que van recitar no eren gens valuosos perquè, després, llegint-los en el catàleg no responien a les expectatives creades en l’audició prèvia. Sens dubte, aquest poema de Feliu Formosa va ser el millor de la nit. Recorde com el va recitar el mateix autor, d’una manera solemne i natural alhora, amb una veu greu i embriagadora, rotunda. Un poema que no necessita explicacions sinó deixar-se portar pel contingut, absolutament acaparador i contundent pels fets que conta, que esgarrifa només de pensar-hi.