Dissabte vaig veure La carretera, dirigida per John Hillcoat, i amb guió de Joe Penhall. Es tracta de l’adaptació cinematogràfica de la novel•la homònima de Cormac McCarthy, escriptor nord-americà de personalitat singular i guanyador d’un Pulitzer. Em va fascinar. De bon començament, la pel•lícula et transmet la mateixa atmosfera opressiva i anguniosa que, segons la crítica literària, també encomana la novel•la. La carretera és una road-movie amb un rerefons apocalíptic. Jo no hi veig, però, el gènere de ciència-ficció que alguns crítics fan creure, sinó més aviat la típica història antiutòpica, a la manera de l’Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, sobretot, i, més llunyanament, de les conegudíssimes obres de Huxley i Orwell, Un món feliç i 1984, respectivament, pel component moral que trasllueix la pel•lícula de Hillcoat. La carretera és la història d’un pare i d’un fill que fugen d’un món inhòspit, saquejat per una catàstrofe natural no definida. Enmig d’un escenari completament destrossat, i desolat, sense arbres, sense menjar, gairebé sense vida, gris, pare i fill lluiten per sobreviure diàriament, tot fugint cap al sud, i en direcció a la costa, amb l’esperança de trobar-hi un clima més benèvol, i més oportunitats. El menjar escasseja i el món és assetjat per bandes descontrolades d’hòmens armats que s’han lliurat al canibalisme. La carretera és la lluita del pare per preservar un mínim de dignitat moral, d’integritat ètica, en el seu fill, i en ell mateix; l’intent desesperat –però esperançat, al cap i a la fi– per ensenyar el fill a sobreviure, davant la possibilitat de morir abans que el xiquet, l’única raó que el fa servar encara les seues passes. Una pel•lícula exempta del morbo gratuït de les pel•lícules de sèrie B que sovintegen, adesiara, aquests motius argumentals. L’espectador queda trasbalsat per la marxa dels esdeveniments; literalment, angoixat. La pel•lícula fa patir, però no de manera irresponsable sinó amb l’objectiu de situar l’espectador enmig d’un conflicte de difícil resolució. Potser el final és una mica tou; obert, sí, però una mica forçat per al meu gust. Aquest detall, però, del final no desmereix en absolut la pel·lícula. Però paga la pena que l’espectador / lector vaja a veure-la –i que es llija el llibre (jo frise per comprar-me’l de seguida). Un últim apunt: les interpretacions de Viggo Mortensen (que fa de pare) i de Kodi Smit-McPhee (el fill) són absolutament memorables.
dimarts, 16 de febrer del 2010
La carretera
Dissabte vaig veure La carretera, dirigida per John Hillcoat, i amb guió de Joe Penhall. Es tracta de l’adaptació cinematogràfica de la novel•la homònima de Cormac McCarthy, escriptor nord-americà de personalitat singular i guanyador d’un Pulitzer. Em va fascinar. De bon començament, la pel•lícula et transmet la mateixa atmosfera opressiva i anguniosa que, segons la crítica literària, també encomana la novel•la. La carretera és una road-movie amb un rerefons apocalíptic. Jo no hi veig, però, el gènere de ciència-ficció que alguns crítics fan creure, sinó més aviat la típica història antiutòpica, a la manera de l’Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, sobretot, i, més llunyanament, de les conegudíssimes obres de Huxley i Orwell, Un món feliç i 1984, respectivament, pel component moral que trasllueix la pel•lícula de Hillcoat. La carretera és la història d’un pare i d’un fill que fugen d’un món inhòspit, saquejat per una catàstrofe natural no definida. Enmig d’un escenari completament destrossat, i desolat, sense arbres, sense menjar, gairebé sense vida, gris, pare i fill lluiten per sobreviure diàriament, tot fugint cap al sud, i en direcció a la costa, amb l’esperança de trobar-hi un clima més benèvol, i més oportunitats. El menjar escasseja i el món és assetjat per bandes descontrolades d’hòmens armats que s’han lliurat al canibalisme. La carretera és la lluita del pare per preservar un mínim de dignitat moral, d’integritat ètica, en el seu fill, i en ell mateix; l’intent desesperat –però esperançat, al cap i a la fi– per ensenyar el fill a sobreviure, davant la possibilitat de morir abans que el xiquet, l’única raó que el fa servar encara les seues passes. Una pel•lícula exempta del morbo gratuït de les pel•lícules de sèrie B que sovintegen, adesiara, aquests motius argumentals. L’espectador queda trasbalsat per la marxa dels esdeveniments; literalment, angoixat. La pel•lícula fa patir, però no de manera irresponsable sinó amb l’objectiu de situar l’espectador enmig d’un conflicte de difícil resolució. Potser el final és una mica tou; obert, sí, però una mica forçat per al meu gust. Aquest detall, però, del final no desmereix en absolut la pel·lícula. Però paga la pena que l’espectador / lector vaja a veure-la –i que es llija el llibre (jo frise per comprar-me’l de seguida). Un últim apunt: les interpretacions de Viggo Mortensen (que fa de pare) i de Kodi Smit-McPhee (el fill) són absolutament memorables.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.