Penyal d'Ifach

Ahir vaig pujar al Penyal d’Ifach amb el meu pare. Era la primera vegada. Una mola impressionant enmig d’un paisatge devastat, depravat, depauperat. Calp és un dels paradigmes valencians de la depredació immobiliària, de l’especulació urbanística, del despropòsit mediambiental: una aberració dolorosa perpetrada en nom de la usura i l’acumulació sense escrúpols. I, tanmateix, el penyal encara conserva una mica de bellesa. Si és parc natural és un miracle, i per molts anys! Des del cim, costa d’imaginar com devia ser el poble ara fa cent anys. A la llacuna encara hi ha aus migratòries que hi reposen, mengen i s’abeuren. Semblen una excepció inaudita que s’agraeix, enmig de la barbàrie. Fins i tot un estol de flamencs fent llampades intenses d’un roig encès que meravella. A partir de dimecres, despús-demà, hi hauré d’anar tots els dies a Calp. És la meua destinació laboral d’enguany. M’hi trobaré molts xiquets forasters i castellans (ho dic sense acritud) i uns poquets de valencians també. I miraré de fer-los veure, a tots, que el valencià no és una obligació, sinó una invitació, una oportunitat (com qualsevol llengua); que forma part d’aquest paisatge. I que al seu poble, Calp, l’única imposició ha estat la del formigó i el turisme de masses.

Atlanta

Els darrers dos dies a Atlanta, abans de tornar a casa. Una ciutat estranya, americana. Els carrers són buits de gent i de cotxes. Bé, no del tot buits, però en fa l’efecte, si la comparem a qualsevol ciutat mediterrània. Molt poca gent hi deu viure, a downtown: la major part dels edificis són oficines, pàrquings i dependències oficials del govern de l’estat de Georgia. Hi ha algun que altre turista, també. Alguns valencians (em vaig trobar un antic company d’El Temps, Emili Payà, increïble!) i catalans; molt pocs. Gent que demana pel carrer. Hem vist la CNN per dins, el Museu de la Coca-Cola i el dedicat a Martin Luther King. Estem ja molt cansats del menjar. És dificilíssim trobar un menjar decent ací, que no es base en les creïlles, les salses, el pa de motle, les hamburguses, els refrescos... És horrible. Hem sopat a l’habitació, per evitar el fast food. Demà ens espera una llarga jornada de tornada en avió a Barcelona: deu hores com a mínim. Tenim previst de dormir una mica a l’Hospitalet i, si podem, tornar a la nit, cap a la Font. Ha estat un viatge memorable, inoblidable. Estem segurs que hi tornarem.

Good-bye. See you tomorrow...

Ara si, ja ens hem acomiadat de la nostra familia americana. Han estat uns dies molt agradables, de gran felicitat i de moltes converses. L'amabilitat i la generositat dels Roper ha estat exquisida. Hem plorat. Ens sentim en deubte amb ells. Mirarem de compensar-los tant com ens siga possible. Els acollirem sempre que vulguen. I, si pot ser, tornarem algun dia, clar que si, a South Carolina. No es tan dificil. Amb una miqueta de voluntat ho podrem fer realitat. Recordarem aquests dies durant molt de temps. Gracies de tot, familia. See you tomorrow...

Hagood Mill

L’últim dia ja a South Carolina. El més plujós i trist dels dies que hem tingut durant les dues setmanes que hem estat a Pickens. Avui teníem previst d’anar a Hagood Mill, un antic molí de dacsa i blat restaurat al voltant del qual hi ha d’altres cases i dependències on, una vegada al mes, s’elaboren diverses activitats artesanals: objectes de pell i de fusta, patchwork, mantega, cadires, teixits, wisky... Un dia en el qual s’aplega la gent per cantar cançons tradicionals, de gospel. Un escenari bucòlic que ha estat enterbolit per la pluja.
A Pickens County, SC, hem passat uns dies molt feliços. Els Roper ens han fet sentir com a casa. Aquesta vesprada anirem a acomiadar-nos de Tami i Mozelle. Demà de matí partirem cap a Atlanta, Georgia, on encara hi serem un parell de dies més...

The Mountains are Calling and I must Go.

Comencem a acomiadar-nos de la familia Roper. Aquest vespre hem estat a casa de Ken i Karen i hem estat xerrant vora tres hores. A vore si es possible que vinguen algun dia a Valencia... El dia, molt tranquil. Aquest mati hem anat a un altre moli tradicional de Pickens County, Meece Mill. I ja a la nit, a Oolenoy Valley, a Pumpkintown, on cada tercer divendres de mes, s'apleguen uns quants musics de country per cantar i fer barrets, menjar algun cosa i reunir-se (una troballa que ens va revelar un home a un altre moli, Hagood Mille). Ha estat perfecte per reblar un dia felicissim. Musica tradicional amb gent del terreno. Hem pogut parlar amb la presidenta de l'associacio i amb un home que portava una samarreta amb el lema que dona titol a aquest post. I hem comprat un Cd per no oblidar-nos d'aquesta gent. Ha estat un plaer veure com els nord-americans valoren tambe les seues tradicions, mes enlla de les imatges estereotipades que ens n'arriben a Europa.

The American Way of Life

Ja és la segona setmana que estem a Pickens, South Carolina (EUA). És curiós com de ràpid ens acostumem a un paisatge. En pocs dies ens és bastant familiar. Ens hi situem i ens el fem nostre, el paisatge: l’habitem. Supose que deu ser molt més difícil fer-se amb un paisatge més exòtic que no el que ens ofereix la vida americana. No ens seria gens difícil, de fet, d’adaptar-nos-hi, ací; o fins i tot de viure-hi un any, per exemple. Els costums dels nord-americans són molt semblants als nostres. A Occident, sobretot, tenim una manera molt pareguda de viure l’oci, i també els quefers quotidians –amb algunes particularitats locals més o menys accentuades que cal conservar i fomentar, per descomptat. A València, Atlanta, Londres o Munic, la nostra vida s’assembla molt més que a les de Bombai, Fes o el Caire, posem per cas. Les particularitats d’aquest món americà que hem conegut es basen en la llengua, l’anglés (que té moltes reminiscències llatines), la gastronomia (l’obesitat és un gran problema per als americans), algun esport local... Pel que fa a la resta, som molt semblants; fins i tot racialment les diferències entre nosaltres són mínimes. Amb la família Roper ens hem entés perfectament. Hem tingut converses molt intressants. Li vam preguntar a Kenny com havia recupercutit l’11-S en la vida dels americans. Ens va dir que va ser un gran sotrac i que no entenien per què els fonamentalistes islàmics els odiaven tant... Formem part d’un món molt semblant els americans i els europeus. Ací també es preocupen per recuperar les seues tradicions: el seu folclore musical, per exemple. Ja en parlaré més avant, però avui justament hem visitat el Museu de Pickens i ens hi hem trobat amb un recorregut històric i etnològic sobre aquesta comarca ben interessant. Un recorregut que, per exemple, reconeix les bestieses que es van cometre contra els cherokees (ha reconegut mai Spain el genocidi contra els indis?). The American Way of Life no és la millor ni la pitjor dels mons, però és la que coneixem i la que, sense haver-ne conegut cap altra, més ens agrada. Seríem capaços de prescindir-ne? De viure d’una altra manera? Ja sé que n’hi ha d’altres maneres. I sé que a Occident tenim moltes coses supèrflues i que n'hem de recuperar moltes de la tradicio propia. Podríem, però, prescindir d’Internet, de la televisió, dels electrodomèstics, dels supermercats, dels cotxes... No ho sé. Potser el que caldria es de preservar tots aquests progressos i fer-los compatibles amb el medi ambient i amb la tradicio local. I mirar de fer un mon mes just, democratic i solidari... Sia com sia, aquests dies ens hi hem sentit molt a gust, a South Carolina. I ens agradaria tornar-hi algun dia. Hi tornarem!

A la foto, a Greenville. Les banderes americanes són per tot arreu, com a qualsevol país del món. O no?

Cherokees

Ahir vam viatjar fins a North Carolina expressament per arribar a les Smokey Mountains, on hi ha una reserva india, dels Cherokees. Un viatge llarguissim i complicat per carreteres secundaries, i feixuc tambe de tornada, per autovia, fent una volta fins a Ashville, Greenville i, finalment, Pickens. Va pagar la pena, pero. Vam visitar la reproduccio d'un poblat cherokee tal i com era al segle XVIII. Diversos guies autoctons ens van explicar com feien terrissa, ornaments, roba, canoes, les armes, els rituals religiosos i politics dels Set Clans... Els cherokees tenen en North Carolina, South Carolina i Georgia el seu territori natural. La majoria, pero, van ser deportats al segle XIX a Oklahoma, tret dels que es van resistir a anar-hi i es van arrecerar a les muntanyes mes inaccessibles. Es el que es coneix com Trail of Tears, que es va cobrar la vida de molts indis cherokees duarant la travessia.
Ara, la comunitat cherokee esta dividida en dues zones, la major part esta concentrada a Oklahoma, els indis de la diaspora, i la resta als territoris diguem-ne genuins. No hi tenen gaire contacte, perque la distancia es enorme entre ells. Fins i tot han desenvolupat costums diferents els uns i els altres. A North Carolina tenen una reserva amb un regim juridic especial, que els permet preservar les seues terres i eximir alguns impostos. En la zona que vam visitar, amb un miler de membres, nomes 75 persones parlen encara la llengua cherokee. Ara, pero, ens van explicar que s'ensenya a l'escola. Quan els mateixos cherokees van veure que eren molt pocs els que parlaven cherokee i que la seua llengua corria un perill serios, van decidir d'introduir els vells que la parlaven en les classes per transmetre-la als xiquets menuts. Aixo ens van contar. Com tambe ens van contar que si ara com ara el cherokee es pot escriure es gracies a l'alfabet que es va inventar un indi en captiveri del segle XVIII. Sembla que aquest indi cherokee, captiu en un fort america, va veure que els anglesos rebien cartes de les seues families que reproduien les paraules orals del seu idioma. Aixi que es va inventar un alfabet que va ser acceptat, despres de molt d'insistir-hi, per la seua comunitat. Quan va tornar al seu poble, aquest indi els va explicar la troballa i quan va fer una demostracio, perque no s'ho creien, es van quedar meravellats. Ara ja hi ha llibres en cherokee i els xiquets menuts aprenen la llengua dels seus avis. No se fins a quin punt els cherokees podran restituir la seua llengua originaria, perque la pressio anglosaxona es aclaparadora. Sia com sia, aquesta es una historia commovedora. La historia d'un poble que vol preservar la seua identitat, en connexio amb els seus avantpassats, habitants ancentrals de les terres americanes.

Amb la familia Roper

Dissabte
Aquest cap de setmana ha estat marcat per la familia Roper. Hem conviscut amb ells en diverses reunions familiars. Dissabte vam anar a casa de Ken, un dels germans americans de Maite. Vora trenta persones ens hi vam aplegar: avis, pares i fills, nets i besnets... tots plegats en una casa molt bonica, exquisidament decorada, sense excessos, pero amb cada cosa al seu lloc. La reunio familiar va consistir, d'entrada, en un aperitiu, que tothom pren dret, amb la possibilitat de petar la xerrada amb qui vulga. Despres, un plat amb amanida, dacsa, salsitxes... que hom es servia directament de la barbacoa. I, de postres, un gelat bonissim amb cereals, que va preparar Karen, la dona de Ken. Es curios, perque la gent seia dispersa, en les diferents taules que hi havia en les diverses estances de la casa. Vam poder sentir tambe les cancons que Kin, Jeff i Kinny ens van tocar, amb guitarra i veu (algunes country, d'altres de Bruce Springsteen). I fins i tot el nostre Jordi, que va interpretar dues canconetes a la guitarra!
La gent de South Carolina es bastant conservadora, politicament. Es el sud dels EUA i, a mes, Pickens es una zona d'interior. Ken, pero, es democrata i te molta curiositat pel que passa a Europa. Fins i tot va preguntar pel que havia succeit amb el Tribunal Constitucional i l'Estatut de Catalunya. Maite li ho va explicar molt be, com tambe va matisar que a Espanya hi ha onze milions de catalanoparlants i que nosaltres no parlem habitualment espanyol... Crec que tots ho entenien perfectament. Potser perque els arriben noticies del Quebec, que el tenen mentalment a prop... Ken ens va ensenyar, una mica d'amagatotis, el retrat d'Obama que tenia en una petita sala de sa casa. La dona havia participat en la campanya electoral que va possibilitar la proclamacio, per primera vegada en la historia, d'un president de raca negra als EUA. Tambe ens va confessar que ell n'esperava mes, d'Obama, pero que el sistema impedeix d'avancar amb la velocitat que voldriem i que, aixo si, Obama representava un punt d'inflexio en la historia dels EUA, i qui sap si del mon tambe.

Diumenge
He dit que aci a South Carolina la gent sol ser conservadora. La familia Roper -la majoria- ho son, pero tambe se que son una gent encantadora. En una setmana que estem aci ens han tractat com a reis. La festa era amb motiu de la nostra vinguda i, sobretot, del retorn de Maite a Liberty, despres de mes de vint anys. I ens han fet molts regals. Ja no sabem com tornar-los tanta generositat i estima. Potser algun dia vindran a casa nostra i els ho podrem compensar. Els ho hem dit. A vore si a copia d'insistir-hi ho aconseguim.

Avui diumenge hem anat a una esglesia baptista. Ho hem fet per cortesia, es clar. Precisament avui hi batejaven McKenzie, la filla de Tami, de nou anys. Ha estat una cerimonia bastant natural. Per descomptat, molt mes bonica que les misses catoliques que coneixem. Per comencar, l'esglesia es molt mes alegre i lluminosa, senzilla i accessible a la gent, perque es un punt de trobada i aprenentatge per als xiquets. Hi ha sempre un cor que amenitza amb cancons la cerimonia i el reverend ha comentat fil per randa, durant mitja hora, un passatge de la Biblia amb un alt nivell: res a veure amb les homilies retoriques que ja sabem. Tot i que no som creients, hem vist que aci la gent s'ho creu i que obra en consequencia. Els xiquetes menuts no han sentit tota la missa. Quan ha arribat el sermo, se n'han anat a les dependencies que hi ha contigues a l'esglesia a jugar. Ha estat una cerimonia molt acceptable. Els Roper se n'han alegrat, que hi assistirem. I nosaltres, tambe. Ha estat una deferencia que es mereixien de totes totes. Despres ens n'hem anat a dinar tots plegats a un buffet molt senzill.

"Jesus is coming..."

Una de les coses que mes ens han cridat l'atencio de South Carolina, o almenys de County Pickens, la comarca d'aquest raco dels EUA on passem uns dies, es la gran quantitat d'esglesies que hi ha. N'hi ha per tot arreu, i de totes les tendencies (sempre cristianes, aixo si). Per les converses que he pogut sentir la vida de molta gent gira al voltant de la parroquia. Fins i tot n'hi ha que decideixen implicar-s'hi encara mes, com Jeff, un dels germans americans de Maite que, despres de ser policia, ha decidit ser reverend de la seua esglesia. (L'he conegut precisament avui i m'ha semblant una persona encantadora.) O com una amiga que ens va venir a veure, que tambe hi esta molt implicada, laboralment. En aquesta part del mon l'esglesia deu fer un paper aglutinador important, socialitzador, integrador (com passa ben sovint). Aci, pero, no n'hi ha una, sino desenes i desenes (al meu poble nomes n'hi ha una, i no hi va molta gent, la veritat). Alerta, no estic fent cap tipus de judici de valor. No soc qui per a jutjar a ningu, i molt menys encara als americans, la idiosincrasia dels quals desconec per complet. I si, a sobre, es tracta de jutjar com viuen la religio... A mes, sempre he estat del parer que potser els altres (es a dir, els que no pensen com nosaltres) han encertat, i jo, no. El benefici del dubte es una gentilesa per part meua que, a mes d'educada, em sembla una opcio intel.ligent, fins i tot raonada. O es que es pot mesurar la fe amb la rao?

A la foto, un cartell en una esglesia de Pickens (South Carolina). Com aquest, n'hi ha de molts tipus i amb missatges suggeridors.

Les cases de South Carolina

Avui hem anat a visitar Tami, una de les germanes americanes de Maite. Viuen en una casa molt a prop de la nostra, als afores de Pickens, que es com no dir res perque, de fet, en els pobles americans (si mes no a South Carolina) downtown (el centre del poble) es irrisori: a penes quatre carrers mal comptats. La resta de les cases es troben disseminades arreu del terme. Ens criden molt l'atencio aquestes cases. N'hi ha de molt senzilles, fins i tot pauperrimes. Aci, en quatre fustes t'alcen una casa. N'hi ha que son com el remolc d'un camio (ells en diuen trailers). Maite em conta que els americans es casen prompte i, com que no tenen diners, lloguen o compren una d'aquestes vivendes senzilles. Tambe n'hi ha que se'n compren d'obra, es clar. De rics i de pobres, n'hi ha a tot arreu. Aquests humils habitatges, pero, son una oportunitat per als joves, per a independitzar-se i buscar-se la vida, i no tirar de mamella com fem, ben sovint, a Spain. (Al marge dret, n'hi ha una petita mostra, d'aquestes cases).
Tambe ens ha cridat l'atencio la quantitat d'esglesies que hi trobem. De totes classes i, sobretot, de mil esglesies diferents (totes cristianes, aixo si: baptistes, metodistes, Church of Jesus, masons, evangelistes...). D'aquesta serie -i de questions religioses-, pero, ja en parlare en un altre post.

A la foto, en un carrer tipic de Liberty.

Table Rock State Park

Avui hem anat propet, a Table Rock State Park, a 12 milles de Pickens. Després de fer carretera, no ens abellia massa fer quilòmetres. Ja en farem, ja. Hem caminat poc més d’una hora per la muntanya, entre la vegetació, travessant petits rierols i gaudint de la natura. (Impressionat com n'estem, de lluny, de la natura. Hi hem perdut el contacte i, tanmateix, en formem part...) Hem suat la gota grossa. Ací se sua molt, de fet, per la humitat. Després, hem nedat. Ens hem llençat dels trampolins i tot, del baixet i del gran. L’aigua estava molt calenta. Hem dinat uns sandvitxos i fruita, a l'aire lliure. I hem pujat a una petita embarcació de rems (a la foto, Laia i Jordi, remant amb cautela, perquè no podíem fer moviments bruscs a la barca). Hem tornat a casa. Hem passat pel supermercat per comprar alguna cosa per sopar (hem vist un home que pareixia el Tio Missero, de la Font, amb gorra i tot. No sabem si tenia la bicicleta fora...). Al supermercat ens pregunten d’on som, si hem vingut de visita. No estan acostumats als forasters, potser. Hi venen moltes cotxinaes: pastissos de tot tipus, galetes, magdalenes de mil gustos, refrescos de sabors diferents, amb envasos inversemblants (quasi es confonen amb els detergents), hamburgueses, hot dogs... No hi ha peix fresc, només de congelat. La carn és abundant. En un paquet precuinat he llegit: “Hungry Man”. Que barbaritat. Després de tants dies d’hamburgueses i menjar americà, agraïm les amanides i la fruita. Penge unes fotos al costat. Espere que es puguen veure...

On The Road

Anit vam anar a Downtown. Havíem quedat amb la família de la Jill (Maite la tornava a veure després de més de vint anys!). Vam sopar tots plegats en un restaurant en què la decoració estava dedicada al cinema, molt recarregada i lluminosa, plena de coloraines, amb vaixells pirata penjats literalment del sostre i objectes i reliquiaris pertanyents a actors famosos tancats en una mena d’aparadors de vidre, una mica coents. Una sèrie de pantalles amenitzaven l’antre amb música americana: rap, rock, pop... Tot ben familiar. Ausades que estem acostumats a aquesta música... La família de la Jill se’n va anar una miqueta abans perquè dilluns començava l’escola (en agost!) i nosaltres vam aprofitar per fer-hi unes compres. Una gent molt amable, la veritat. Després, vam tornar en vaixell a l’hotel. Laia i jo vam fer el darrer bany a la piscina del Port Orleans, oberta fins a les dotze del migdia. Quin relax, nedar abans de gitar-nos. No he passat gaire bona nit, però, perquè em fan mal els ronyons i m’he de prendre una aspirina per poder dormir. I ja van tres nits així... No sé si és l’aire condicionat que posen als autobusos i a l’habitació de l’hotel (que jo llevava cada vegada que hi entrava) o que estranye el llit... Mentre tinga aspirines...

Avui dilluns ens hem despertat, hem fet maletes, hem esmorzat i hem deixat l’hotel, Port Orleans, i la Disney. Ens han vingut a recollir els de la casa de lloguer de cotxes en un petit microbús. Han passat unes hores ja. Hem dinat. En aquest precís instant som a la carretera, direcció Jacksonville. Maite és al volant i jo faig aquest post (ja el penjaré quan tinguem accés a Internet). Hem llogat un cotxe americà. No té marxes. Costa de canviar de xip en els primers moments. Busques les marxes amb la mà, sense voler, i trobes estrany que no hi haja el pedal d’embragatge. Deu minuts, però, i ja hi som: com si haguérem conduït tota la vida un cotxe americà. Hem llogat un Chrystller ben ample. La dona que ens ha atès ens l’ha deixat a un bon preu, després de fer-nos una rebaixeta sobre la marxa, “amb una petita trampeta en el sistema”, ens ha dit (ens l’ha creurem i en pau, forma part del joc). No sé fins a quin punt deu ser més segura aquesta manera de conducció, sense marxes. Jo crec que en aquest sentit no hi ha diferència, en comparació als cotxes europeus. Això sí, és més còmode. Només cal accelerar o frenar quan ja has engegat i ets en marxa, a la carretera. Hi ha molt de trànsit. Les distàncies semblen curtes sobre el mapa, però resulten llargues sobre la carretera. Ens esperen huit hores de conducció, mínim, amb les parades consegüents. Els xiquets juguen a l’ordinador, lligen o bequen, i jo faig aquest post. Florida és molt humida. Hi ha molts llacs i plou de tant en tant, de manera irregular, a rogles; normalment són ruixats intensos que duren pocs minuts. Ací les carreteres són gratuïtes. No hi ha cap impost revolucionari al respecte. I això que estem en el país capitalista per excel·lència(!?). Ens dirigim a Savannah (Georgia), per la costa. Quan hi arribem, haurem de trencar a l’esquerra cap a l’interior, direcció Greenville. I d’allí en un tres i no res esperem arribar a Pickens, on és la casa que hem llogat, Eagles’ nest. Maite ha advertit al propietari, el senyor Tim Sullivan, que hi arribarem tard. I ell li ha contestat molt amablement: “No problem we will look forward to seeing you on Monday. You can arrive here any time of the day or night. Just go to the far end of the cottage on the left at the end of Eagles Nest Drive and up the stairs. The Door is open and the lights are on. The key is on the guest book on the kitchen counter”. Torna a ploure a rodals.

Vam arribar ahir dilluns a tres quarts de dotze. A Pickens ens vam aturar en una benzinera. Hi vam trobar un Sheriff i com que semblava difícil trobar la casa ens hi va acompanyar! Avui ens hem despertat descansats. La casa és tot un museu ple d’objectes de ràdio, telègraf i morse. És molt acollidora. I té de tot. L’home s’hi ha presentat a casa nostra (la seua és a la vora) per saludar-nos. Jo no me n’he adonat però portava la pistola a la cartutxera, com un veritable cowboy. Ací és normal això. Autèntic!

Ja som als EUA!

Fa uns dies que vam arribar als Estats Units, tal i com teníem previst des de fa mesos. El viatge en avió va resultar molt pesat perquè havíem d’anar de Barcelona a Atlanta i, després, enllaçar un altre avió fins a Orlando. I a sobre el primer vol va agafar un retard de més d’una hora. Per sort, aquest primer avió tenia moltes distraccions: pel•lícules, música, sèries, jocs... Amb això i una mica de lectura i de becar de tant en tant no es va fer gens pesat. El que realment va resultar feixuc, però, va ser el segon vol fins a Orlando, en un avió menut i sense gaires distraccions. Vam arribar exhausts a l’hotel, dimecres.

A partir de dijous, però, hem pogut gaudir d’allò més a la Disney. Molt més del que hauríem imaginat. Hem anat al Magic Kingdom, a l’Animal Kingdom i als Water Parks: el Blizzard Beach i el Typhoon Lagoon. Són parcs temàtics i safaris com els que tenim a Europa? No, són molt millors. La gran diferència –almenys pel que fa als espanyols (els catalans no hi compten, òbviament–) és que ací tot sembla més real, sense ser-ho. El visitant ho sap, això, que només es tracta d’uns parcs artificials creats ex professo perquè la gent s’ho passe bé. I ací rau el mèrit d’aquests parcs: estan tan ben fets que la gent en gaudeix encara més. Ja sabem que els americans en qüestió de recrear la realitat són molt bons. No debades una de les seues forces econòmiques rau en la producció d’articles destinats a l’oci, una bona mostra dels quals són els parcs temàtics, el cinema, la música... A casa nostra, en canvi, tot és de cartó pedra barat i els parcs solen estar molt mal situats, geogràficament parlant, en secarrals insuportables (mireu, si no, la nostra Terra Mítica). Els americans ens han sorprés amb la seua amabilitat i simpatia, i també amb la seua eficiència a l’hora de fer més colpidores les atraccions. Vam veure una mena de casa del terror en què hi havia ànimes en pena i tot que seien al redós d’una taula de comensals; una illa de pirates del Carib on se simulava un cel a la nit que era tan real... I hem pujat a moltíssimes atraccions aquàtiques i de fira que ens han fet ballar en un peu. Els xiquets estan emocionats, i nosaltres també. Tot plegat resulta impossible d’explicar en quatre ratlles. Val la pena anar-hi, a la Disney, una vegada a la vida almenys. Una altra cosa que hem observat, però, és que ací la gent deu menjar prou malament, perquè s’hi veu molta gent obesa, alguns amb una obesitat mòrbida que fa llàstima, la veritat. N’hi ha que utilitzen una mena de carros en els parcs perquè es veu que no poden ja ni caminar. En fi, són les primeres impressions d’un viatge d’estiu que, fins ara, ha superat les nostres expectatives. Si voleu fer-ne un tast, ara us penge algunes diapositives ací a la vostra dreta.