divendres, 4 de febrer del 2011

Buried

Anit, vam veure una bona pel•lícula: Buried, de Rodrigo Cortés. L’argument és el següent: Paul Conroy (Ryan Reynolds), pare de família i contractista civil a Iraq, rep un fort colp al cap en una emboscada. En despertar, es troba soterrat viu dins d’una caixa de fusta una mica més gran que un taüt, amb una llanterna, una mistera, un mòbil i algun altre objecte insignificant. Després d’uns instintius moviments en què mira de situar-se, i d’unes quantes reaccions emocionals de desesperació, el protagonista aconsegueix contactar amb el govern, l’empresa que el contracta, una amiga de la seua dona, sa mare i... els segrestadors. Conroy haurà de valer-se del seu enginy per tal de sobreviure, en una cursa contrarellotge que el posa –també a l’espectador– entre les cordes. Una cursa en què la immobilitat i l’agonia dins d’un espai minúscul no deixen d’increpar l’espectador –i de neguitejar-lo fins a l’extrem. Un thriller extraordinari en què l’economia de recursos no impedeix, en absolut, de bastir un film sense escletxes, tot mantenint el suspens i la intriga en l’espectador fins la darrera escena. La crítica que hi destil•la i la denúncia d’una societat contemporània mercantilista i hipòcrita –absurda i deshumanitzada fins al paroxisme– reblen el clau –sobre el taüt claustrofòbic en què el protagonista malda per sobreviure– d’una trama perfectament pensada i calculada, des del primer silenci fosc de Paul Conroy, i fins al darrer alè: el seu i el de l’espectador que s’hi identifica. Rodrigo Cortés ha sabut fer un thriller psicològic intel•ligent en què la referència al famós conte de H.P. Lovecraft, Les rates, és, d’altra banda, un eloqüent homenatge a l’autor nord-americà i, alhora, la millor garantia per a la seua pel•lícula.

3 comentaris:

  1. Buf... tot el món em parla molt bé d'aquesta pel·li però no sé si em resultaria massa angoixant...

    ResponElimina
  2. Hola, Júlia. Sí, és angoixant. Però és bona. Salutacions!

    ResponElimina
  3. És reialment angoixant, és la veritat. Jo la vaig veure a l'avió, un lloc no massa bo per gaudir d'una bona pel·licula, amb el soroll dels motors i les llums d'atres passatgers. Sembla que els directors espanyols comencen a tenir molt bona reputació a Hollywood!
    La trama és veritablement captivadora.
    Salutacions, Juli i família!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.