dijous, 14 d’abril de 2011

Carta a D. Historia de un amor, d'André Gorz



Recién acabas de cumplir ochenta y dos años. Y sigues siendo bella, elegante y deseable. Hace cincuenta y ocho años que vivimos juntos y te amo más que nunca. Hace poco volví a enamorarme de ti una vez más y llevo de nuevo en mí un vacío devorador que sólo sacia tu cuerpo apretado con el mío.” Amb aquestes paraules quasi acaba el petit llibre –potser el darrer– que el filòsof i periodista André Gorz va dedicar a qui va ser la seua companya tota la vida: Dorine. Carta a D. Historia de un amor (Paidós, 2008) és la confessió amorosa d’un home que, paradoxalment, no va estar a l’altura del seu amor: “¿En realidad, en ese momento dije: ‘Te amo’. Pero eso no aparece en el relato. // ¿Por qué doy la impresión de que nuestra separación sería más insoportable para ti que para mí? ¿Por qué no confesar lo contrario?” André Gorz quasi es flagel•la i tot en aquest petit llibre testamentari, homenatge a la seua dona. Fins arribar al penediment, a minoritzar-se davant d’una persona que ho havia estat tot per a ell sense haver-li-ho reconegut explícitament o, si més no, d’una manera desimbolta i desenfadada, sense vergonya. Hi ha, en aquest llibre una tristesa profunda, i una mesquinesa implícita que l’autor exposa sense embuts, gairebé a la impensada. És la tristesa o la mediocritat de qui, emparant-se en les “grans paraules”, en l’aixopluc indeleble de l'intel•lectual, no sap llegir la lletra petita: “Pretendía hablar de ti como de la única mujer a la que amé verdaderamente y de nuestra unión como de la decisión más importante de nuestras vidas. Pero, evidentemente esa historia no me cautivaba, ni los siete años que, en el momento en que escribía El traidor, habían pasado luego de esa decisión. Haberme enamorado apasionadamente por primera vez, y ser correspondido, era aparentemente demasiado banal, demasiado común: no era un tema apropiado para permitirme acceder a lo universal. Al contrario, un amor naufragado, imposible, concedía nobleza literaria. Me sentía cómodo en la estética del fracaso y la aniquilación, no en la de la afirmación y el éxito. Necesitaba elevarme por encima de mí y de ti, a costa nuestra, mediante consideraciones que superaran a nuestras personas singulares”. I, tanmateix, l’intel•lectual André Gorz estava enamorat, i així ho confessa: “En ese momento supe que no necesitaba ningún plazo para reflexionar; que siempre te echaría en falta si te dejaba marchar. Eras la primera mujer a la que pude amar en cuerpo y alma, con la que me sentía en profunda resonancia.” I de quina manera: “Lo que me cautivaba de ti era que me hacías acceder a otro mundo. Ese mundo me encantaba. Podía evadirme entrando en él, sin obligaciones ni pertenencias. Contigo me encontraba en otra parte, en un lugar extranjero, extraño a mí mismo.” És una carta d’amor que traspua una història bonica, però; d’aquelles que solen donar-se una sola vegada a la vida i que, si no l’encertes, si no t'hi aferres i hi apostes fermament, a pesar del risc de perdre-hi, potser no es tornarà a donar una altra oportunitat. André Gorz va aprofitar la seua oportunitat, però no va saber administrar-la. Potser l’últim gest que va tindre en vida envers Dorine, el d’evitar que patira innecessàriament, va ser el que el va redimir de la seua imperícia. Gorz va decidir posar fi als seus dies als 84 anys juntament amb la seua dona, afectada per una malaltia greu. Fou el 24 de setembre de 2007, a casa seua, a Vosnon, França.

1 comentari:

  1. M'han agradat molt els teus comentaris d'aquest llibre, Juli. Massa sovint, quan apareix la nostra oportunitat davant els nostres nassos, no la veiem o no sabem com aprofitar-la. Venim al món sense cap 'Manual' d'instruccions!
    Potser als 84 anys, André Gorz va tenir molta més clarividència que la resta de la seua vida; no és fàcil emetre una opinió al respecte amb 46, com és el meu cas, però em sembla que un home que pren la decisió que ell va prendre, ja la hauria tingut molt clara des de feia molt temps abans.
    Una abraçada molt forta.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.