adesiara (notes vitals, culturals i literàries): "Sí a TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!"

diumenge, 17 d’abril del 2011

"Sí a TV3! Sí a la llengua! Sí a la transparència!"

Ahir de vesprada, a València, la tradicional manifestació amb motiu del 25 d'Abril va ser tot un èxit. Un motiu -encara- per sentir-se feliç en el malaurat i balafiat País Valencià. Hi vam anar els meus fills, Laia i Jordi, mon pare i jo. La gentada era impressionant. Vam estar una bona estona palplantats a les torres de Quart abans que ens poguérem moure. El trajecte, no massa llarg, fins a les torres de Serrans. Vaig vore molts amics i gent coneguda. Un dia alegre, doncs, a pesar de la barbàrie d'un govern "valencià" que s'obstina a menysprear els valencians, i a menysprear-se a si mateixos, sense adonar-se'n. La lectura del manifest i l'emotiva reaparició de Lluís Llach va ser el colofó d'un dia memorable, molt emotiu.

2 comentaris:

Carles Mulet Grimalt17 d’abril del 2011, a les 13:12
Per les fotos veig que era a pocs metres de tu. I no ens vam veure!
ResponElimina
Respostes
J.Salavert17 d’abril del 2011, a les 17:07
Hola Juli i família:

De vegades, amb tanta distància com n'hi ha des de açí, em sembla fútil fer cap comentari sobre aquesta situació que tanta vergonya dóna. Però vull dir-ho tanmateix: teniu tot el meu suport, encara que molt menut i insignificant, des de Canberra. Fa més d'un mes vaig escriure un email de protesta al Ministeri de Cultura de l'Estat espanyol, i sorprenentment, em contestaren!
Naturalment, com era d'esperar, es rentaven les mans; diuen que no tenen competència. Però al menys, la meua protesta arribà des d'un lloc tan lluny com Austràlia.
Com tu dius, barbàrie cultural. Que aquestos politics s'hagin fet amb el títol de defensors de la identitat valenciana mentre fan gala de menysprear la llengua (qui pot oblidar a Fofito Rus i la seua aversió a la paraula 'aleshores'!) és un exemple de l'absurd en què s'ha convertit la política valenciana.
Una abraçada molt forta per a ton pare i ta mare, també.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.