diumenge, 5 de juny de 2011

Lectures morisques


Ja fa quatre-cents anys que els vam expulsar de les nostres terres, i no crec que haguem fet les commemoracions i els actes de contrició que es mereixen. Els moriscos eren habitants anteriors a la nostra arribada i els vam fer fora perquè feien nosa. Eren difícils de doblegar, les seues conversions al cristianisme eren impostades i, a més, suposaven una incomoditat per a un regne que es volia únicament cristià. Neteja ètnica avant la lettre, vaja. És veritat que n’hi hagué que s’hi va oposar, a l’expulsió, per convicció o simplement perquè sabien que les conseqüències econòmiques de l’èxode serien nefastes –com, efectivament, va succeir quan es va consumar. La veritat, però, és que, finalment, un terç dels valencians que habitaven l’antic Sarq Al-làndalus van ser deportats a la força fins a Barbaria, a la costa nord-africana.
Dues lectures d’autors valencians recorden aquells fets des de perspectives diferents, però igualment vàlides: El guardià de l’anell (Tabarca), de Vicent Pascual, i El cavall verd (Edicions del Bullent), de Joaquim Borrell.
La primera, El guardià de l’anell, adreçada a un públic adolescent (però que pot ser llegida perfectament per un adult, com ben sovint passa amb la bona literatura juvenil), conta la història d’un noi català que arriba a la Valldigna a estiuejar i amb la intenció de tancar una investigació de l’època morisca que va encetar el seu pare, ja mort. La seua ànsia de saber el portarà, de retruc, al descobriment d’un País Valencià inèdit per a ell, i també a l’amor. Una novel•la molt ben construïda estructuralment que es fa de molt bon llegir.
El cavall verd, de Joaquim Borrell, en canvi, explota més encara el vessant històric situant-nos tot just en l’any 1609, a punt de publicar-se el decret d’expulsió, i a les comarques de les Marines. S’hi constata a la perfecció tots els processos i els interessos que menaren els poderosos –sobretot a l’Església Catòlica, coadjuvada per la “Santa” Inquisició– a la xenofòbia i a l’odi viscerals contra un poble pacífic i sotmès al jou de l’explotació, i a l’anorreament. Hi ha, en el llibre de Borrell, una història amorosa que, al meu parer, podria haver explotat més, i una recreació un punt excessiva, trobe, pel que fa al vessant bèl·lic, a les batalles, segurament donat per l’afany d’exhaustivitat de l’autor (no debades, és notari). Però la història està molt bé, és entretinguda i dóna compte de com vivien els nostres predecessors valencians, i de què van sentir quan van ser extirpats de la seua terra.
Dues obres digníssimes, doncs; dos clàssics de dos autors valencians sobre uns fets històrics que es mereixen una major atenció per part de les autoritats, i també de tots els valencians.

Heus ací un fragment ben eloqüent de la novel•la de Borell:
“Ens temíeu per ser diferents i, com que no poguéreu assimilar-nos, volíeu fer-nos desaparèixer. [...] us advertisc que els pobles es formen en les arrels de la història, molt més profundes del que una ordre injusta té possibilitat d’esborrar. Encara que cregueu que ens heu suprimit, seguim entre vosaltres i hi seguirem.”

La foto és del castell àrab de Forna, L'Atzúvia, Marina Alta.

2 comentaris:

  1. Certament és un tema 'èpic' i cabdal de la història dels valencians. Motiu per a una novel·la, una pel·lícula i tantes coses més.
    Certament corprén que, després de gairebé quatre segles, no ens barrejarem ni esdevinguérem uns. Com són de cruels les fronteres espirituals!

    ResponElimina
  2. Juli, recorde quan vaig fer comptes i vaig adonar-me'n que el cognom de la meua avia, Alamar, era en realitat Al-Amar. Pense que no tots vam ser expulsats! Hi ha d'altres, però, què hem decidit eixir!
    Estic segur que si es analitzara amb més detall, es trobaria que molts cognoms valencians encara deriven de cognoms àrabs. Va ser la (re)pressió social que els va fer adaptar els noms a formes 'més acceptables'? Açò, però, és només una hipòtesi, sens més evidències que una mena d'intuïció.
    I Jesus té raó. La veritat és que totes les fronteres, de tota mena, comporten molta crueltat. Açí a Austràlia el govern vol començar a deportar xiquets i xiquetes que arriben com a refugiats, tot sols, sens pares ni germans. Impensable, i molt, molt cruel.
    Una abraçada molt forta, Juli, per a tots quatre, des de Canberra.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.