Del Nord del Sud

   No fa gaire es presentava en societat una iniciativa que aglutina els escriptors de les comarques del nord del País Valencià. La proposta ha estat batejada amb el nom de “El Pont Cooperativa de Lletres”. Precisament dos autors que en formen part, acaben de publicar dues novel·les ben interessants. Es tracta de dos escriptors amb una llarga trajectòria i un bagatge d’obra publicada considerable. Dos escriptors plenament consolidats en el panorama literari valencià contemporani, i encara al nord del Sénia. Ens referim a Vicent Usó i a Pep Castellano.

   El primer acaba de publicar La mà de ningú. Cal dir que la darrera novel·la del vila-realenc Vicent Usó es llegeix d’una tirada. I això succeeix perquè La mà de ningú, com se sol dir, enxampa de la primera a la darrera pàgina. De fet, una vegada comences a llegir-la et manté a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar cap aspecte clau sobre la seua línia argumental, sobre els personatges, sobre la trama, etc., perquè, si no, la desgraciaríem. 

   Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. Hi ha, també, un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar, que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Una realitat igualment esfereïdora a França com a casa nostra. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç i amb experiència– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll.

   Pel que fa a l’estructura, Usó l’ha construïda com un trencaclosques les peces del qual són els personatges que li donen forma. En aquest sentit, hom procedeix a la construcció de la història –i del crim–, més que no a la seua deconstrucció; d’ací la intriga i li interés que suscita en el lector. La mà de ningú és una novel·la coral constituïda per sis personatges principals, al voltant dels quals es perfilen d’altres personatges que acaben de configurar un món difícil, el nostre món, el món en què vivim i patim diàriament. Personatges que traspuen realitats diverses i aparentment allunyades que, tanmateix, estan íntimament entrellaçades i que expliquen la complexitat d’una realitat com més va més universalitzada i desigual. Personatges que són alhora víctimes i botxins d’un món esbojarrat. Persones, en definitiva, situades dins del vertigen contemporani, viatgers accidentals en una muntanya russa que, de vegades, ens arrossega sense que ningú puga –o vulga– fer res per impedir-ho.

     A més, hi ha, a la novel·la, les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici. Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries.

     La segona de les obres a ressenyar és Raons de sang i foc, de Pep Castellano, un altre autor amb un bon currículum. La de Castellano és una novel·la que hem d’encabir en una temàtica que té una certa tradició entre els novel·listes valencians: la dels moriscos. Un tema i una realitat històrica que, almenys al País Valencià, ha suscitat no pocs fòrums de reflexió, entre congressos, simposis i una copiosa biografia especialitzada, sobretot entre els historiadors. D’obres de ficció sobre els moriscos, en tenim, per exemple, Crim de Germania, de Josep Lozano; El cavall verd, de Joaquín Borrell; Les veus de la vall, de Rafael Escobar; El guardià de l’anell, de Vicent Pascual; Uns papers en una capsa, de Carme Miquel; La mirada d’Al-Azraq, de Silvestre Vilaplana, entre altres.

     L’interés de la novel·la de Pep Castellano rau en el fet que situa els moriscos en les comarques pròximes a Castelló, la qual cosa no ha estat gens freqüent fins al moment –de fet, totes les novel·les sobre moriscos que hem enumerat adés se situen preferentment a les Comarques Centrals Valencianes.

     Raons de sang i foc està contada, bàsicament, des de la perspectiva d’una narradora, Salma, una alcavota que s’adreça a un tu ben pròxim, Fatma, la seua germana. Els veritables protagonistes de la història, però, són Saïda, morisca, i l’agermanat Manel, tots dos condicionats per una realitat de sang i foc que els supera. Entre ells, com passa ben sovint en aquest subgènere novel·lístic, sorgeix l’amor, el leitmotiv que els impel·leix a l’acció, per sobre del context històric que els envolta i amenaça. No en revelaré cap detall, tampoc ara, de la trama. Només podem avançar que en aquesta novel·la, com s’esdevenia també en la de Vicent Usó, la realitat és tan complexa que no admet simplificacions o reduccionismes empobridors, que no sempre està molt clar qui és el dolent i quin l’heroi de la pel·lícula, i que els personatges es veuen arrossegats també per l’espiral de la realitat. Finalment, cal destacar l’extraordinària feinada lingüística de l’autor. I, pel que fa als elements que ajuden a crear expectatives en el lector, Castellano mostra la seua perícia amb un desplegament de recursos narratius que, certament, són dignes d’admiració.

     Dues novel·les, doncs, de dos autors del nord del sud del País a tenir molt en compte. 

Publicat a Caràcters, núm. 58, hivern 2012

Vicent Usó: La mà de ningú, Proa, Barcelona, 2011, 237 pàgs.

Pep Castellano: Raons de sang i foc, Bromera, Alzira, 2011, 214 pàgs.