Aquests dos llibres
de poemes de publicació recent constaten que la poesia catalana és ara com ara
ben diversa estèticament. Vicent Alonso i Jordi Llavina pertanyen a generacions
diferents, tenen poètiques que se situen als antípodes –per bé que una i l’altra no són excloents– i procedeixen geogràficament de latituds
allunyades entre si: tots dos van nàixer relativament prop de dues grans
metròpolis –València i Barcelona– on la
llengua malda per sobreviure.
En l’aspre vent del nou món, de
Vicent Alonso, és un llibre en què el pas del temps i la reflexió poètica
–sobre el sentit i l’abast d’escriure poesia– hi tenen un pes destacat. També
el balanç de vida, amb un jo que s’ho qüestiona tot –també a si mateix, potser en
primer terme. Un llibre on el suggeriment, la rica simbologia, el to filosòfic,
existencial, ontològic, la recerca de la bellesa, la constatació de la
fugacitat de la vida, etc., són omnipresents al poemari. Un llibre que cal
llegir i rellegir una vegada i altra per a traure’n tot l’entrellat i tota l’essència
–la seua riquesa. Vicent Alonso demostra, una vegada més, que el seu compromís
amb el gènere poètic, en particular, i amb la literatura, en general, és obstinat
i molt seriós. Vicent és un mestre de la brevetat i de la síntesi: de les coses
elementals i veritablement valuoses.
Altrament, el de
Llavina és un llibre de poesia en què la crònica vital i l’estil narratiu
predominen de dalt a baix. Estil narratiu, sí, però amb un bon domini de les
figures retòriques i dels recursos expressius, i també de la mètrica –per això
podem parlar de poesia, a propòsit de Vetlla.
La voluntat de l’autor és de deixar constància d’una experiència personal
viscuda que, més enllà de l’anècdota particular, transcendeix en favor de la
categoria. No és fàcil fer això i, tanmateix, Jordi Llavina hi excel·leix, amb
escreix, en un “ofici de difunt” –d’ací el títol del llibre: Vetlla– realment colpidor
i esplèndid. Un testimoni personal i generacional ple a vessar de referències
culturals i intertextuals ben profitoses.
Però, millor que
els llegiu, si us ve de gust, tots dos autors. No us decebran pas.
Heus ací una petita
mostra de cadascun dels llibres:
Claredats
inútils
Ara que el sol es pon darrere de les llomes,
mirem per la finestra les solituds de sempre,
les mateixes fatigues, el blau de les
muntanyes.
No dius res. Als teus ulls hi ha el foc que
crema
a la llar, tots els camins que ens esperen
per a oblidar el temps, la pertinaç tristesa
del glaç sobre el brancam del llimoner,
el gos que lladra, perdut, al capvespre.
No importa si la nit s’obstina a fer-nos
creure
que tot segueix el seu ritme, que l’alba
esclatarà de claredats inútils.
Quan alces la tassa de te, et mire
i sé que endevines el goig que guarde
contra el tedi. Del crit que tens als ulls,
no n’hi ha raons: són els mots que s’arruen
vers l’oblit i no volem retenir-los.
Més tard, els cercarem a l’altra banda
del remolí, nets de pols i nostàlgies.
Vicent Alonso: En l’aspre vent del nou món, “Jardins de
Samarcanda”, núm. 64, Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 58 pàgs.
“Ja no hi ha
ombres, no hi ha llum:
només llumets que
guspiregen
al vell cafè que
encara du
el nom de Segle i que fa anys
va esdevenir un bar
hodiern
i adotzenat. És des
d’aquí
que he començat a
escriure, abstret,
aquesta carta,
aquest poema
que inventaria
tants records
–records ben poc
mistificats–.
Diguem que el marc
s’ha degradat
com, d’altra banda,
també jo
m’he fet malbé
igual que una nina
de les que et sols
trobar a la platja:
nua, ni roba ni
perruca
(que s’ha empassat
l’aigua del mar),
despulla tràgica
del joc
i símbol del
naufragi. Escric
¿per salvar què? No
pas els mots,
per descomptat (també
la llengua
glopeja aigua
salada i cada
vegada n’escup
menys). ¿Potser
salvar-me jo? No,
estic perdut.
He embrancat en mi
mateix.
Drama del cor d’un
home: el peix
fora de l’aigua,
que boqueja.”
Jordi Llavina: Vetlla, “Poesia 3i4”, núm. 150, Tres i
Quatre, València, 89 pàgs.
M'agrada llegir el devessall de comentaris que ha desencadenat el llibre de poemes "Vetlla" de Jordi Llavina, i ara en contrast amb un altre poemari, que a jutjar per la mostra també serà interessant de llegir.
ResponElimina