adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Democràcia a Euskadi?

dimarts, 3 de març del 2009

Democràcia a Euskadi?

Aquest cap de setmana s'han celebrat eleccions a Euskadi. El partit guanyador torna a ser el PNB, per molt que insistisquen els mitjans espanyols que el PSOE ha tret els millors resultats de la seua història al País Basc. Tot i això, els "nacionalistes" (bascos) no tenen prou escons per poder formar govern, i els "constitucionalistes" (és a dir, els nacionalistes espanyols) tenen les coses millor que en altres convocatòries. Obliden els mitjans de comunicació espanyols, però, que en aquestes eleccions s'han quedat sense representació més de 100.000 bascos, "gràcies" a la llei de partits. Això ho subratllava amb insistència Javier Elzo a la TV3 (sí, la tele que el Molt Honorable valencià s'entesta a usurpar-nos, a tots els valencians: és tan democràtic...). Estic en contra de la violència i del terrorisme. Però deixar fora els qui pensen d'una manera diferent (no tots els abertxales són terroristes!!) em sembla un error polític, i també moral. De quina manera es veurà legitimitat fefaentment un govern basc -siga del color que siga- si una part de l'electorat no té representació en l'hemicicle basc? Ara ja m'ho podeu dir: "eres un radical". Sí, sóc un radical democràtic. Cal convèncer els "extremistes" a participar políticament, no apartar-los de la política. Si ho fem, estem, no legitimant, però sí agreujant les diferències entre dos sectors permanentment enfrontats al País Basc. I els bascos, tots els bascos, no es mereixen tenir una democràcia de segona categoria.

3 comentaris:

Emili Morant3 de març del 2009, a les 11:25
Juli, jo mateix he estat temptat els darrers dies, des de les eleccions, de fer una nota sobre el tema, amb una posició més o menys pròxima a la teua, però distinta. No diré "menys radical": la d'il·legalitzar llistes polítiques no és una mesura gens "moderada", sinó també radical, excepcional, inaudita. Jo, que puc entendre i compartir fins a cert punt aquesta il·legalització que tu denuncies, m'espante tant com deus fer tu quan el que és una vergonyosa anomalia és presentada als mitjans com quelcom natural, inherent als principis d'una democràcia sana. No ho és, de cap manera. Hom pot creure honestament que la supressió de certes llistes de l'esquerra independentista respon a una necessitat superior, a quelcom més valuós que cal obtenir o preservar: però és intolerable fer d'eixa mutilació del cos polític un motiu d'orgull, de celebració, més que no per a la reflexió.

Sovint, en un complicat exercici d'empatia, intente traslladar la meua vida, el meu entorn, al del País Basc. Si tu i jo visquérem en dos poblets contigus de Guipúscoa casats amb dues germanes "abertzales" :-), a banda de no menjar paella els diumenges, sinó alguna altra cosa menys refinada i subtil, seriem catalogats dins allò que s'anomena "l'entorn d'ETA". Els teus versos i les meues "proses florides", els actes en què participem, etc. ens delatarien com a pròxims, com a part d'una etiqueta genèrica i cruel que no admet matisos: seriem vists com quasi-terroristes (!). Algunes de les persones que més aptes consideraríem per a l'exercici de la política no podrien ni tan sols presentar-se, i aquesta mutilació ens afectaria a nosaltres mateixos si en un moment donat volguérem presentar-nos en una d'eixes llistes "sospitoses". Això és greu, molt greu.

Però en eixes circumstàncies, un dels nostres familiars més pròxims hauria de dur escolta (això si s'hagués atrevit a presentar-se allà pel mateix partit en què s'ha pogut presentar ací sense problemes). Això no és menys greu, i posar cada aspecte en un plat de la balança amb la millor de les intencions és, com a mínim, complicat. Tens tots els motius del món per a denunciar el que denuncies a la teua nota: el meu dubte és si la situació que descrius és un error fatal de principis, o un mal necessari. I no em veig en condicions de resoldre'l, ara. En aquestes situacions insolubles, ix a la llum el meu maquiavelisme: ho jutjaré pels resultats, si els veiem algun dia.

Disculpa per aquest rotllo, Juli - ja podria haver-lo penjat a "ma casa", ja... :-) Ens veiem.
ResponElimina
Respostes
Teresa3 de març del 2009, a les 13:01
Sí, això que dius sembla raonable. Precisament estos dies condemnaven un llibreter català per vendre llibres i altres coses d'ideologia nazi a la seua llibreria i jo en pensava el mateix.

Seria més convenient fer que la gent pensara com déu mana (és a dir, que pensara), per tal que sabera decidir quines coses i quines no són convenients de fer o de dir, més que no prohibir les coses perquè sí.

Salutacions des de la Vega Baixa.
ResponElimina
Respostes
Anònim3 de març del 2009, a les 13:29
Però encara hi ha més. Si Patxi López és lendakari ho serà, precisament pel contrari que pregona, per frontisme (nacionalisme espanyol vesus nacionalisme basc) mentre que el govern d'Ibarretxe no ho era, o no ho era tant, si considerem que hi incorporava Esker Batua, una força "trasversal".
Tens raó quan dius que cal sumar els vots impedits del nacionalisme "radical", però, encara que no ho féssem, tenint en compte que Alabà amb la tercera o la quarta part dels habitants de Bizcaia i Gipuszkoa, és qui dona els parlamentaris que permeten la majoria parlamentària, més el fet d'haver més restes perdudes en el camp nacionalista, els vots del bloc nacionalista present al parlament supera ampliament el dels partits espanyols.
Així doncs estem al tram final d'una tràgala política imposada, que si acaba reeixint durà una inestabilitat greu al la política basca, perquè mostrarà el defícit democràtic insufrible del marc polític espanyol respecte de les nacionalitats miniritzades.
A ells això, però, els té igual, perquè només pensen en hegemonitzar Espanya.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.