L'abisme de la mar en calma

Demà comence una nova etapa. Serà 1 de setembre i he d'anar a un institut d'Altea, segons vaig poder triar en l'acte d'adjudicacions, el passat mes de juliol, després d'haver aprovat les opos. Hi aniré en qualitat de "funcionari en pràctiques". Una nova etapa, doncs. Si no passa cap terrabastall, la definitiva; un horitzó de dues dècades -o més, si és que no ajornen l'edat de jubilació...- m'espera: un abisme que em causa vertigen, una mica de neguit, si tinc en compte els bacs que he pegat al llarg de més de dues dècades de feina: fins ara, tot havia estat provisional, des del punt de vista professional. Ara fa tot just vint anys vaig acabar el meu primer contracte oficial: 15 dies en una oficina de Correus, a Benicalap (València), despatxant amb un home molt amable (del qual he oblidat el nom: ho sent) que, llavors, estava a punt de jubilar-se, mentre jo estrenava això que en diuen ara "vida laboral". Abans, havia fet treballs esporàdics, sobretot a l'estiu, quan a penes era un adolescent, a Pedralba: feia de jornaler quan feia falta, al camp, en l'època de la garrofa i de la verema... Quins records... Vaig conèixer i aprendre molt durant aquells anys al camp: Pepe, el Mañán, i, sobretot, Lisardo, van ser per a mi autèntics mestres, i els recorde i recordaré amb estima tota ma vida.
Va ser, però, a partir de l'any 1989 quan vaig estrenar de manera diguem-ne oficial el meu periple com a treballador. A l'octubre d'aqueix mateix any, vaig fer un curset d'ACR (Auxiliar de Classificació i Repartiment), ço és, per fer de carter, o de classificador de cartes. Fins l'any 1999 vaig estar vinculat a Correus. Hi vaig conèixer també molta gent, alguna de meravellosa (i també d'abominable, tot cal dir-ho). Com ara el Lluís, de Benigànim, que vaig conèixer a l'estafeta de Benimaclet. Una persona culta, sensible, educada, amant de la cultura i de la música... Ahir, precisament, me'l vaig retrobar per casualitat a València. 10 anys pels carrers repartint cartes, o classificant-les. A València, majorment, però també a Manises i a Riba-roja... La immensa majoria de la gent que vaig conèixer a Correus m'ha deixat molts bons records. Algun dia hauré de contar alguna anècdota d'aquella època... L'estiu de 1999, però, vaig patir una lesió jugant al futbol (fractura de peroné i malèol esquerre) i ja mai més vaig tornar a Correus. No perquè ja no poguera caminar (de fet, faig esport amb total normalitat), sinó perquè per aquella mateixa època jo havia acabat la carrera de Filologia i havia enviat alguns currículums. Va ser llavors que em van cridar de la revista El Temps per a una entrevista. Hi vaig anar dues vegades amb la cama enguixada. A partir de llavors vaig encetar una nova etapa com a periodista (sui generis) i coordinador dels congressos dels Octubre. 4 anys, 4 mesos i uns quants dies va durar la meua estada a ca Eliseu, amb un balanç agredolç, que ara no ve a tomb comentar. Me'n vaig anar. Després, cinc anys com a autònom durant els quals he fet de tot: periodista de premsa escrita i radiofònic (corresponsal al PV per a COMRàdio), professor associat a la UA i a l'UJI, editor a la UV, corrector lingüístic, i algunes altres tasques relacionades amb les lletres. Una etapa inestable i mal pagada que em va permetre, però, de donar regna solta a l'escriptura creativa: tres llibres de poemes i una novel·la, no em puc queixar. Massa inestabilitat, massa patiment, massa pressions, massa maldecaps, però. L'any passat vaig decidir vincular-me definitivament a l'ensenyament secundari. Em vaig apuntar a una borsa de treball a les Illes, on vaig fer de profe surant 8 mesos, a Mallorca. Un curs que recordaré amb un somriure perquè hi vaig conèixer gent amabilíssima, però que va ser molt dur, perquè em trobava separat de la família... Ara, doncs, encete la que, amb tota probabilitat, serà la meua feina definitiva fins que em jubile, si és que hi arribe, que espere que sí. Fins ara, 20 anys que m'han permés viure moltes coses i conèixer molta gent; i que espere que m'hagen fet madurar i ésser millor persona del que sóc ara mateix. A partir de demà, una incògnita, una il·lusió, una esperança, una tranquil·litat.

Guanxes

Ara fa uns dies que vam tornar de les Canàries, en un viatge familiar ben feliç i que els de casa recordarem durant molts anys amb nostàlgia. No hi havia anat mai, a les Canàries. Tenia curiositat –entre altres qüestions– pel que queda dels guanxes. Puc dir, des de la perspectiva del nouvingut –un turista més, ai las, quasi a l’ús, un passavolant, un viatger fugisser–, que em sembla que en queda ben poca cosa, dels primitius habitants de les Canàries. I, a sobre, intuïsc que la població que hi habita tendeix, en general, a dissimular els pocs vestigis que en queden, dispersos i difícilment identificables per als profans en qüestions etnològiques o antropològiques, com és el meu cas. Tan sols algunes pintades reivindicatives, marginals i d’un abast poc remarcable; alguna convocatòria, també anecdòtica, d’algun joc d’un vague ressò ancestral, a La Orotava; alguna exposició puntual de ceràmica a Puerto la Cruz…
La senya més remarcable de la nostra breu estada a Tenerife van ser les piràmides de Güímar, una de les mostres arqueològiques més cridaneres i reeixides de l’illa que remet a un passat gloriós, fins i tot anterior als guanxes. Sens dubte, va ser el millor del viatge. Va ser trist constatar, però, que a la gent no li interessa aquesta mena d’atractius culturals, perquè aquell dia en vam ser quasi els únics visitants, la qual cosa contrastava amb la gentada que ens vam trobar aquell mateix matí a La Candelaria, un poble costaner amb un to colonial escassament vistós; d’altra banda, saturat de turistes i botiguetes de turistes, tòpiques i típiques, plenes a vessar de souvenirs de molt mal gust… Vam fugir tan aviat com vam poder de La Candelaria, per sort.
A Güímar, en canvi, a pocs quilòmetres de La Candelaria i de la costa, a un escàs quart d’hora de distància, hi vam trobar la calma i la troballa de les piràmides, en una esplanada a tocar de la població que alberga els esmentats monuments i un museu interactiu de primer ordre, didàctic i entretingut, ple de vegetació autòctona molt ben indicada mitjançant rètols i amb centenars de sargantanes pul•lulant a pler pel recinte. Que trist que aquesta troballa tinga tan poc ressò entre els turistes. I que lamentable que la gran majoria dels canaris s’entesten a esborrar o a dissimular els seus antecessors. I, en canvi, hi ha entre molts dels seus habitants la necessitat constant d’autoafirmar-se com a espanyols, sobretot, o europeus, tot defugint la més mínima concessió o referència al continent africà, i una obsessió monàrquica que no acabe d’entendre. Entenc, però, quina és la dinàmica d’aquella negació ontològica. Els guanxes procedien majoritàriament del Magrib, eren berbers, majoritàriament; africans, per tant. Els espanyols van tardar quasi un segle a conquistar-los i sotmetre’ls. Després, en van vendre molts com a esclaus a la península: a Sevilla i a València, segons he llegit en un llibre sobre el tema. Els supervivents van haver d’adaptar-se als costums dels espanyols; fins i tot van esborrar voluntàriament els seus noms i cognoms per tal d’evitar les represàlies de la Inquisició. La història de la humanitat és, en gran mesura, la crònica del sotmetiment a la força dels pobles vençuts per part dels vencedors. Dels guanxes, segons em va explicar el guia que ens va portar al cim del Teide (Cheide, en llenguatge nadiu), en queden encara vestigis lingüístics (molts a la toponímia, però també en el vocabulari més casolà), alguns trets racials i de caràcter... Els canaris són amables, tranquils, hospitalaris i dialogants, xerraires quan els dónes la mínima ocasió, com els seus ancestres guanxes. Esperem que aquesta marabunta turística i l’obsessió europeista no acaben del tot amb aquest patrimoni ancestral.

Saviesa narrativa (i humana)

“Se’m va dir que es tractava del viatge d’un elefant que, al segle XVI, sota el regnat del rei Joan III, va ser portat de Lisboa a Viena. Vaig pressentir que allà hi havia una història…”. Amb aquestes declaracions explica José Saramago de quina manera va sorgir la idea d’escriure El viatge de l’elefant. I té raó el novel•lista portuguès, o a mi almenys m’ho sembla, perquè només de pensar en aquest fet històric –que no figura, com es deuen imaginar vostès, en els manuals de la “Història” en majúscules–, hom comença a imaginar-se com va ser el viatge de l’elefant –l’autèntic protagonista dels fets històrics i de la novel•la– en una Europa encara en construcció, completament diferent a la que coneixem ara, sobretot pel que fa a les distàncies i als mitjans de comunicació i de transport. Una Europa que tot just acabava de “descobrir” les Amèriques, i el Nou Món i l'Índia eren llocs remotíssims, en gran mesura desconeguts, exòtics, fins i tot extravagants. El viatge de l’elefant és una bona novel•la. Hi podem constatar que Saramago és un gran escriptor, que domina les tècniques narratives i bla, bla, bla... Saramago té un estil propi que es caracteritza per una puntuació particular (els diàlegs són inserits dins de la narració amb comes i minúscules, sense guionets, com si una i altra veus foren indestriables) i, sobretot, per la seua veu inconfusible en què narrador i autor ben sovint es confonen, una fusió volguda i cercada per l’octogenari escriptor portuguès. (Cal recordar que el seu discurs pronunciat amb motiu del lliurament del premi Nobel va versar precisament en la no-distinció entre la veu del narrador i de l’autor.) A El viatge de l’elefant hi ha, a més, tendresa i ironia, crítica mordaç i alhora compassió envers l'ésser humà, imaginació continguda i realitat històrica i, també, saviesa; una saviesa que només ens poden proporcionar les persones grans –o els ancians, o els vells, que per a mi cap ni una d’aquestes expressions té per què ser pejorativa, ans al contrari–. Saramago no necessita inventar-se una història fantàstica entorn d’una anècdota històrica verídica, sinó que en té prou de contar-la "tal qual", amb una miqueta d’imaginació visual i un molt de domini de l’art de l’escriptura. Com l’elefant Salomó (Solimà) i el seu cornac Subhro (Fritz), l’autor portuguès parteix de la senzillesa amb què els veritables savis acostumen a tractar les coses del món i els assumptes humans. El viatge de l’elefant és una lliçó d’humilitat i una delícia narrativa. Els intel•lectuals afectats i presumptuosos n’haurien de prendre bona nota...

El cos deshabitat

Acabe de llegir El cos deshabitat, d’Esperança Camps. Vaig assistir a la presentació que en va fer a Palma, a principis de juny passat, quan jo encara era a Mallorca. Fins ara no havia pogut llegir-la: les oposicions, ordenar algunes coses de la cambra de casa, arxivar papers... Tenia ganes de llegir-la i, a més, li ho devia. Esperança és una bona amiga i una col•lega excepcional: una bona escriptora. Des que va irrompre en el món novel•lístic valencià –i català, i menorquí... – que ha anat consolidant-se amb una veu ferma, personal, suggeridora... Avui, però, no vull parlar-vos com si fóra un crític –que no ho sóc– sinó com un lector que xala amb la bona literatura, que gaudeix de les bones obres. El cos deshabitat és una d’aquestes peces que paga la pena de llegir. No us en desvetlaré l’argument, però us puc dir que es tracta d’una novel•la ben construïda, amb dues veus narratives diferenciades, genèricament: un home i una dona –un matrimoni– que conten la mateixa història però des de perspectives diferents. És una història dura, també. No hi ha molta acció, però sí una intriga i una trama que l’autora ens dosifica a poc a poc, amb saviesa narrativa, amb intel•ligència i paciència. No és fàcil fer una novel•la com El cos deshabitat. No és gens senzill quan has de fer parlar algú que és mort, i fer-ho creïble o natural –versemblant, que en dirien els crítics... De mica en mica, la història d’aquesta novel•la va tramant-se, com qui fa una peça de boixets –de macetes que diuen a Mallorca, i també a la Marina– i en què al final tot encaixa i configura un rellotge narratològic perfecte. La novel•la, a més, té un tercer personatge que esdevé el detonador involuntari dels fets que es precipiten, amb el rerefons d’un capítol negre de la història del món que tampoc no revelaré perquè paga la pena que la llegiu, la novel•la. El cos deshabitat, d’altra banda, m’ha tornat el que, per a mi, serà un dialecte ben pròxim de la meua llengua. Esperança escriu en un estàndard fluid i alhora pulcre, salpebrat, però, feliçment, d’algun dialectalisme de Menorca, la seua terra de naixença. Així, el lector hi trobarà paraules ben genuïnes d’aquella illa “remota”: boínder, bòtil, sus, arrere, còssigues, cocarrossa, sebre, tornescrús, meua, teua, seua... Aquesta pinzellada de particularisme dialectal no desdiu en absolut el conjunt de l’obra, sinó que l'enriqueix i la situa en el context que li pertoca: l’escenari on té lloc la novel•la. De fet, Esperança Camps ja ha demostrat més d’una vegada la seua capacitat d’adaptació dialectal en altres obres (Quan la lluna escampa els morts n’és, potser, l’exemple més pregon, escrita en valencià). I, què voleu que us diga, per als qui estem –esteu– acostumats a llegir en la nostra llengua tant se’ns en dóna que l’autor siga valencià, català, menorquí...
El cos deshabitat ha guanyat el X Premi “El lector de l’Odissea”. I no parlem d'un premi qualsevol, perquè és, possiblement, un dels premis en català més nets que existeixen en l’actualitat (un tema, d’altra banda, que Esperança Camps tracta amb encert a la novel•la): un consell format per 100 lectors vinculats a la Llibreria L’Odissea, de Vilafranca del Penedès, fa una tria prèvia de quatre obres de les que s’hi presenten i, després, un jurat especialitzat decideix quina és l’obra guanyadora.
Premis a banda, El cos deshabitat és una lectura molt recomanable, d’aquelles que et reconcilien amb el món i t’ajuden a estimar aquesta noble, però dificilíssima, art que anomenem literatura.

Teulada

Divendres passat vaig estar a Teulada, a la nit. M’havien convidat els de l’Associació Cultural Amics de Teulada a una vetlada poètica que organitzen des de fa uns quants anys. L’associació fa enguany 25 anys i es dedica a diverses activitats culturals que tenen a veure amb la preservació, la recuperació i el foment de la cultura del poble. Unes activitats molt meritòries en els temps que corren.
Teulada és un poble valencià de la Marina Alta que històricament s’ha dedicat a la vinya: a la producció de vi, de mistela i també de raïm de taula. Ara com ara -segons em van contar els de l’associació-, queden poques famílies que s’hi dediquen, perquè l’activitat principal del municipi –com tants pobles valencians costaners– està bolcada al turisme i a la construcció. Teulada deu ser uns dels pobles que més han notat una transformació radical del seu entorn i del seu paisanatge. Ara com ara el 60% de la població és estrangera, i del 40% restant, la meitat procedeixen d’altres regions de l’Estat. El paisatge de Teulada em recorda al que hi havia a Pedralba fins a finals dels anys vuitanta. Un paisatge de secà, presidit, precisament, per la vinya; però també per les bresquilleres, les figueres, els ametlers... Un paisatge -el de Pedralba- que forma part ja del record, perquè després ho van convertir tot en camps de tarongers que, ara, ja no donen... És curiós, hi ha un llogaret homònim molt prop de Pedralba, Teulada. Així és conegut almenys a Vilamarxant, tot i que els de Pedralba l’anomenen Tablá. Deu ser una casualitat, és clar, però Teulada em torna la imatge, quasi idíl•lica, dels anys viscuts en aquell poble dels Serrans.
Vaig passar una vetlada molt agradable a Teulada. Vàrem sopar de pa-i-porta; amb cervesa, picaeta de papes i cacaues, olives... a la Font de l’Horta, un lloc de privilegi pròxim al poble. La nit era fresca i la poesia va ser, per una vegada, la protagonista. Vaig llegir alguns poemes d’Aimia i de L’instant fugaç, i alguns altres d’un poemari que estic escrivint ara i que és –o pretén ser– un retorn a la meua infantesa i joventut, marcades pels anys viscuts a Pedralba. No vaig poder llegir, però, un poema que m’haguera agradat recitar, i que no vaig imprimir perquè pensava que era una mica massa llarg. En reproduïsc ara un fragment:


Raïm

Raïm. Victòria de la llum
sota un cel invicte!

Era el temps freturós de la verema al vespre:
frondositat de pàmpols a ras de la rosada
oferts en abundor, collita inaugural.
El tall de la tisora amenaçava els dits,
tremolava la carn sota el fil esmolat
–el doncet traïdor en l’edat vulnerable.
Penjolls dins dels cabassos regalimant el brou
jove del vi en el cim de la seua esplendor.

Varietats primerenques de raïm tardorenc:
garnatxa, macabeu, xarel•lo, parellada...
Són les ombres d’un temps que adesiara torna
amb el suau bellugueig d’un record convocat,
i il•lumina l’estança en què ara escric,
tot sol, a les palpentes, quasi com l’ermità.
Intuïsc el miratge dels cabells d’un avior,
la línia o silueta, serpentejant i immòbil;
quasi puc olorar la terra a sota dels meus peus,
entre els còdols roents que un sol impenitent
escalfava sens treva, sòbriament i beatífica.

I el teu cos jove encara, opulent, exultant
davall jo, tremolós, sota el meu cos d’inèdit:
rituals seductors, jocs antics iniciàtics...

Diàleg

Sempre he pensat que és saludable tindre amics –o coneguts– de distint signe polític. Ho és perquè et permet de distanciar-te de les teues conviccions o, si més no, relativitzar-les una mica, matisar-les; i perquè la dialèctica amb aquestes persones ens brinda una oportunitat de reconèixer-los tan humans com nosaltres, amb els seus defectes, les seues manies, les seues dèries: són com el revés –o l’anvers– d’una fulla: la cara que s’oposa –ideològicament– a la nostra manera de pensar. El diàleg és, doncs, al meu parer, el principi de la convivència humana; un bon antídot contra els dogmatismes. Sempre he pensat així, i no me’n penedisc. Aquesta ferma convicció, però, m’ha proporcionat més d’un disgust. Sobretot quan m’he trobat amb una d’aquestes persones ideològicament a les antípodes. I el problema no rau en la distància que ens separa d’un hom políticament oposat, sinó de la capacitat de dialogar; d’admetre que l’altre pot tindre raó o, almenys, una mica de raó. Tot plegat se’n va en orris i esdevé un fracàs –per a l’altre, però també per a un mateix– quan hom mira d’imposar el seu pensament com una veritat absoluta, incontestable: una qüestió de fe. I el fracàs s’accentua quan aquella "veritat" es fonamenta en prejudicis i tòpics amb un clar component xenòfob.
Fa un parell de dies vaig sentir una “conversa” entre dues persones oposades ideològicament. Una d’elles asseverava a propòsit d’una suposada usurpació de la identitat dels valencians per part dels catalans, davant la sorpresa i la indignació del seu “rival”. No vaig voler –o no vaig poder– intervenir-hi, perquè no em trobava prop de tots dos i perquè no tenia prou confiança per fer-ho, però vaig lamentar que aquesta mena d’ideologia simplista i maniquea continue fent forat entre els valencians.
El mateix dia, a la nit, vam sopar amb un d’aquests amics ideològicament oposats, i amb el qual evitem els temes polítics. En un moment donat, aprofitant que venia a tomb el tema basc, aquest amic ens va espetar que a les ikastoles es fomentava el terrorisme. No me’n vaig poder estar: li vaig dir que era un exagerat. Que no m’ho podia creure que unes institucions educatives que miren de preservar un patrimoni cultural, lingüístic i identitari foren el bressol d’una presumpta activitat delictiva. Ni em crec això ni em crec que els de Batasuna siguen tots uns delinqüents. En tot cas, la justícia ha de jutjar els individus... És un tema delicat i complex sobre el qual no em veig capacitat d’opinar amb fonaments, però em negue a acceptar estereotips sobre una qüestió tan delicada i dolorosa com és la del terrorisme al País Basc. (I que conste que jo sóc el primer a condemnar la violència.) Potser estic equivocat, no ho sé. En aquest assumpte, però, no hi caben les simplificacions: la criminalització de tot un poble per una minoria em sembla una aberració, a més d’una injustícia i una falsedat.