dilluns, 17 d’agost de 2009

El cos deshabitat

Acabe de llegir El cos deshabitat, d’Esperança Camps. Vaig assistir a la presentació que en va fer a Palma, a principis de juny passat, quan jo encara era a Mallorca. Fins ara no havia pogut llegir-la: les oposicions, ordenar algunes coses de la cambra de casa, arxivar papers... Tenia ganes de llegir-la i, a més, li ho devia. Esperança és una bona amiga i una col•lega excepcional: una bona escriptora. Des que va irrompre en el món novel•lístic valencià –i català, i menorquí... – que ha anat consolidant-se amb una veu ferma, personal, suggeridora... Avui, però, no vull parlar-vos com si fóra un crític –que no ho sóc– sinó com un lector que xala amb la bona literatura, que gaudeix de les bones obres. El cos deshabitat és una d’aquestes peces que paga la pena de llegir. No us en desvetlaré l’argument, però us puc dir que es tracta d’una novel•la ben construïda, amb dues veus narratives diferenciades, genèricament: un home i una dona –un matrimoni– que conten la mateixa història però des de perspectives diferents. És una història dura, també. No hi ha molta acció, però sí una intriga i una trama que l’autora ens dosifica a poc a poc, amb saviesa narrativa, amb intel•ligència i paciència. No és fàcil fer una novel•la com El cos deshabitat. No és gens senzill quan has de fer parlar algú que és mort, i fer-ho creïble o natural –versemblant, que en dirien els crítics... De mica en mica, la història d’aquesta novel•la va tramant-se, com qui fa una peça de boixets –de macetes que diuen a Mallorca, i també a la Marina– i en què al final tot encaixa i configura un rellotge narratològic perfecte. La novel•la, a més, té un tercer personatge que esdevé el detonador involuntari dels fets que es precipiten, amb el rerefons d’un capítol negre de la història del món que tampoc no revelaré perquè paga la pena que la llegiu, la novel•la. El cos deshabitat, d’altra banda, m’ha tornat el que, per a mi, serà un dialecte ben pròxim de la meua llengua. Esperança escriu en un estàndard fluid i alhora pulcre, salpebrat, però, feliçment, d’algun dialectalisme de Menorca, la seua terra de naixença. Així, el lector hi trobarà paraules ben genuïnes d’aquella illa “remota”: boínder, bòtil, sus, arrere, còssigues, cocarrossa, sebre, tornescrús, meua, teua, seua... Aquesta pinzellada de particularisme dialectal no desdiu en absolut el conjunt de l’obra, sinó que l'enriqueix i la situa en el context que li pertoca: l’escenari on té lloc la novel•la. De fet, Esperança Camps ja ha demostrat més d’una vegada la seua capacitat d’adaptació dialectal en altres obres (Quan la lluna escampa els morts n’és, potser, l’exemple més pregon, escrita en valencià). I, què voleu que us diga, per als qui estem –esteu– acostumats a llegir en la nostra llengua tant se’ns en dóna que l’autor siga valencià, català, menorquí...
El cos deshabitat ha guanyat el X Premi “El lector de l’Odissea”. I no parlem d'un premi qualsevol, perquè és, possiblement, un dels premis en català més nets que existeixen en l’actualitat (un tema, d’altra banda, que Esperança Camps tracta amb encert a la novel•la): un consell format per 100 lectors vinculats a la Llibreria L’Odissea, de Vilafranca del Penedès, fa una tria prèvia de quatre obres de les que s’hi presenten i, després, un jurat especialitzat decideix quina és l’obra guanyadora.
Premis a banda, El cos deshabitat és una lectura molt recomanable, d’aquelles que et reconcilien amb el món i t’ajuden a estimar aquesta noble, però dificilíssima, art que anomenem literatura.

1 comentari:

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.