dissabte, 29 d’agost de 2009

Guanxes

Ara fa uns dies que vam tornar de les Canàries, en un viatge familiar ben feliç i que els de casa recordarem durant molts anys amb nostàlgia. No hi havia anat mai, a les Canàries. Tenia curiositat –entre altres qüestions– pel que queda dels guanxes. Puc dir, des de la perspectiva del nouvingut –un turista més, ai las, quasi a l’ús, un passavolant, un viatger fugisser–, que em sembla que en queda ben poca cosa, dels primitius habitants de les Canàries. I, a sobre, intuïsc que la població que hi habita tendeix, en general, a dissimular els pocs vestigis que en queden, dispersos i difícilment identificables per als profans en qüestions etnològiques o antropològiques, com és el meu cas. Tan sols algunes pintades reivindicatives, marginals i d’un abast poc remarcable; alguna convocatòria, també anecdòtica, d’algun joc d’un vague ressò ancestral, a La Orotava; alguna exposició puntual de ceràmica a Puerto la Cruz…
La senya més remarcable de la nostra breu estada a Tenerife van ser les piràmides de Güímar, una de les mostres arqueològiques més cridaneres i reeixides de l’illa que remet a un passat gloriós, fins i tot anterior als guanxes. Sens dubte, va ser el millor del viatge. Va ser trist constatar, però, que a la gent no li interessa aquesta mena d’atractius culturals, perquè aquell dia en vam ser quasi els únics visitants, la qual cosa contrastava amb la gentada que ens vam trobar aquell mateix matí a La Candelaria, un poble costaner amb un to colonial escassament vistós; d’altra banda, saturat de turistes i botiguetes de turistes, tòpiques i típiques, plenes a vessar de souvenirs de molt mal gust… Vam fugir tan aviat com vam poder de La Candelaria, per sort.
A Güímar, en canvi, a pocs quilòmetres de La Candelaria i de la costa, a un escàs quart d’hora de distància, hi vam trobar la calma i la troballa de les piràmides, en una esplanada a tocar de la població que alberga els esmentats monuments i un museu interactiu de primer ordre, didàctic i entretingut, ple de vegetació autòctona molt ben indicada mitjançant rètols i amb centenars de sargantanes pul•lulant a pler pel recinte. Que trist que aquesta troballa tinga tan poc ressò entre els turistes. I que lamentable que la gran majoria dels canaris s’entesten a esborrar o a dissimular els seus antecessors. I, en canvi, hi ha entre molts dels seus habitants la necessitat constant d’autoafirmar-se com a espanyols, sobretot, o europeus, tot defugint la més mínima concessió o referència al continent africà, i una obsessió monàrquica que no acabe d’entendre. Entenc, però, quina és la dinàmica d’aquella negació ontològica. Els guanxes procedien majoritàriament del Magrib, eren berbers, majoritàriament; africans, per tant. Els espanyols van tardar quasi un segle a conquistar-los i sotmetre’ls. Després, en van vendre molts com a esclaus a la península: a Sevilla i a València, segons he llegit en un llibre sobre el tema. Els supervivents van haver d’adaptar-se als costums dels espanyols; fins i tot van esborrar voluntàriament els seus noms i cognoms per tal d’evitar les represàlies de la Inquisició. La història de la humanitat és, en gran mesura, la crònica del sotmetiment a la força dels pobles vençuts per part dels vencedors. Dels guanxes, segons em va explicar el guia que ens va portar al cim del Teide (Cheide, en llenguatge nadiu), en queden encara vestigis lingüístics (molts a la toponímia, però també en el vocabulari més casolà), alguns trets racials i de caràcter... Els canaris són amables, tranquils, hospitalaris i dialogants, xerraires quan els dónes la mínima ocasió, com els seus ancestres guanxes. Esperem que aquesta marabunta turística i l’obsessió europeista no acaben del tot amb aquest patrimoni ancestral.

2 comentaris:

  1. Tens raó en les teues apreciacions. Per desgràcia, qui pertany a dos grups humans (un de menystingut i un altre d'hipervalorat) té difícil el manteniment digne de les seues arrels. Un problema similar pateixen a la colònia francesa de La Martinica (Carib) amb la cultura criolla i la cultura gal·la. I els qüens vénen de França!
    Aquest estiu he fet amb la família una breu estada a Andorra. La personalitat andorrana intenta amb esforç traure el cap entre l'abassegador turisme comercial i de neu. Amb tot, sembla que aquí s'estan fent millor les coses.
    Per cert, jo encara no he visitat Canàries.

    ResponElimina
  2. Sí, es veu que això de l'autoodi és bastant habitual entre els pobles històricament colonitzats...

    Per cert, felicitats pel teu bloc. No el coneixia.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.