dimarts, 25 d’agost de 2009

Saviesa narrativa (i humana)

“Se’m va dir que es tractava del viatge d’un elefant que, al segle XVI, sota el regnat del rei Joan III, va ser portat de Lisboa a Viena. Vaig pressentir que allà hi havia una història…”. Amb aquestes declaracions explica José Saramago de quina manera va sorgir la idea d’escriure El viatge de l’elefant. I té raó el novel•lista portuguès, o a mi almenys m’ho sembla, perquè només de pensar en aquest fet històric –que no figura, com es deuen imaginar vostès, en els manuals de la “Història” en majúscules–, hom comença a imaginar-se com va ser el viatge de l’elefant –l’autèntic protagonista dels fets històrics i de la novel•la– en una Europa encara en construcció, completament diferent a la que coneixem ara, sobretot pel que fa a les distàncies i als mitjans de comunicació i de transport. Una Europa que tot just acabava de “descobrir” les Amèriques, i el Nou Món i l'Índia eren llocs remotíssims, en gran mesura desconeguts, exòtics, fins i tot extravagants. El viatge de l’elefant és una bona novel•la. Hi podem constatar que Saramago és un gran escriptor, que domina les tècniques narratives i bla, bla, bla... Saramago té un estil propi que es caracteritza per una puntuació particular (els diàlegs són inserits dins de la narració amb comes i minúscules, sense guionets, com si una i altra veus foren indestriables) i, sobretot, per la seua veu inconfusible en què narrador i autor ben sovint es confonen, una fusió volguda i cercada per l’octogenari escriptor portuguès. (Cal recordar que el seu discurs pronunciat amb motiu del lliurament del premi Nobel va versar precisament en la no-distinció entre la veu del narrador i de l’autor.) A El viatge de l’elefant hi ha, a més, tendresa i ironia, crítica mordaç i alhora compassió envers l'ésser humà, imaginació continguda i realitat històrica i, també, saviesa; una saviesa que només ens poden proporcionar les persones grans –o els ancians, o els vells, que per a mi cap ni una d’aquestes expressions té per què ser pejorativa, ans al contrari–. Saramago no necessita inventar-se una història fantàstica entorn d’una anècdota històrica verídica, sinó que en té prou de contar-la "tal qual", amb una miqueta d’imaginació visual i un molt de domini de l’art de l’escriptura. Com l’elefant Salomó (Solimà) i el seu cornac Subhro (Fritz), l’autor portuguès parteix de la senzillesa amb què els veritables savis acostumen a tractar les coses del món i els assumptes humans. El viatge de l’elefant és una lliçó d’humilitat i una delícia narrativa. Els intel•lectuals afectats i presumptuosos n’haurien de prendre bona nota...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.