dijous, 15 d’octubre de 2009

L'Aplec i la poesia

Anit vaig anar al Café Sant Jaume de València. Hi havia la presentació d’un llibre d’un autor molt especial per a mi –ara després us en parlaré. Em va agradar tornar al Barri del Carme. Feia anys que no hi anava de nit. Vaig seure una bona estona a la plaça del Tossal. Vaig contemplar el paisatge i la fauna urbanita del barri. Gent amb bicicleta, caminant o en cotxe; asseguda a l’aire lliure, a les terrassetes dels cafés; africans, joves, immigrants, pijos, hippies, empresaris, oficinistes, polítics i diputats (imputats o no), bohemis de tot pelatge i condició, dones –i homes– ostentant la seua bellesa aparentment infinita, eterna, seductora... La fauna ciutadana és sempre variopinta i antagònica. La diversitat s’acomoda, es tolera, conviu, cohabita o se suporta en un mateix espai densament poblat i anònim. La llibertat de moviments –físics i emocionals– que proporciona una ciutat és difícil en altres àmbits de convivència.
Ahir, mon pare presentava un llibre de poemes: Palabras que esperan. L’editorial es diu “Tertúlia L’aplec-Germinal Poesia”. La col•lecció, “Colliuore”. És l’“òrgan” d’expressió del grup poètic L’Aplec de València. Són poetes, dibuixants, lectors, jubilats... amics que es reuneixen en tertúlia cada dos dimecres al Sant Jaume de València, per petar-hi la xerrada, contar acudits i històries, per llegir versos. Són una colla d’amics que s’estima la poesia. No són coneguts ni ocupen llocs de privilegi en el panorama literari actual; ni participen dels fastos i les faràndules que s’orquestren al voltant de la carnassa literària. No es fan la guitza ni s’apunyalen per l’esquena com fan, ben sovint –quina vergonya!– els poetes “consagrats” (ara em vénen al cap aquells versos del poeta menorquí Ponç Pons: “però el món literari té un deix agre inhòspit / rere els versos hi ha gent d’una gran mesquinesa”, Nura, Quaderns Crema, 2006). Senzillament, es volen i es reuneixen per compartir somnis, il•lusions, velles utopies; per expressar i expressar-se a través de les paraules; per maleir i cagar-se, si cal, en els politicastres que ens fan la vida i l’aire impossible. Són poetes com cal. Deu fer més de vint anys que es reuneixen a l’aixopluc d’una cervesa, entre la boira espessa de les cigarretes i la màgia que agombola la poesia.
Ahir vaig envejar aquests poetes “verges”, perquè, vistos des de fora –i des de dins– em fan l’efecte que són exempts de malícia, irreprotxables en actituds solidàries, impecables en amistat, generosos amb l’amor i incondicionals de la poesia. Els altres poetes n’hauríem de prendre bona nota.

***

Mi padre no murió
Mi padre no murió
de viejo. Lo ahorqué
con un triple hilo de electricidad
bajo un arco del puente de Brooklin,
delante de Manhattan.

Para que Nueva York se topara al alba
contra su cuerpo.
Como paradigma de lo que todo padre
puede esperar de su hijo, de lo que puede hacer
todo hijo con su padre.

Sin embargo vuelve a vivir, yo soy mi padre.
Idénticos ojos, piel cetrina como la suya...
Mi voz, altura i peso: su voz, altura y peso.
Soy su calco.

Julio Capilla Ferrer (València, 1947): Palabras que esperan

4 comentaris:

  1. A mi mateix em passa una mica com al personatge del poema (no vull dir que haja assassinat el meu pare) de vegades escolte la meua veu i tinc la impressió que el sent a ell.
    Per altra part allà on va l'ésser humà porta amb ell les seues misèries. No podem idealitzar cap col·lectiu ni atacar altre.
    De tota manera l'enhorabona al teu pare per la publicació i a tu per la part que et toca.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Manel. Tens tota la raó. M'han dit que ja no treballes a Brosquil. És veritat, això? Estàs bé?

    ResponElimina
  3. Sí des de març que no treballe per a Brosquil edicions, encara que m'ha costat i m'està constant acabar de desengantxar-me del projecte.
    Estic una mica fotut. Però tinc pell de llop i ja vaig pensant, malgrat tot en noves històries.
    Gràcies per interessar-te.

    ResponElimina
  4. Manel, espere que et vaja molt bé. Ets una persona que aprecie i que considere molt, professionalment i humanament.

    Salut, amic!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.