dissabte, 17 d’octubre de 2009

Teologia literària


«Déu ha mort». Aquesta frase, formulada primerament per Hegel, i represa com una consigna, un crit de guerra o una provocació per Nietzsche, representa, per a molts ateus militants, un punt d’inflexió en la història de la filosofia, i en bona mesura un abans i un després també per a la història de la literatura. És sobretot a partir de Nietzsche que Déu —qualsevol déu, o déus— és posat en qüestió, la qual cosa assetja una manera de pensar, i de fer, diguem-ne tradicional. Si Déu ja no existeix, llavors tot esdevé lliure arbitri, tot s’hi val; o no res és clar i, en conseqüència, trontollen les seguretats transcendents, entren en crisi. Déu, però, no ha acabat mai d’erigir-se com el Tot absolut, ni els seus camins han estat sempre inescrutables en la història del cristianisme sinó que, més aviat, el seu periple ha estat un via crucis, a pesar del poder acumulat i dels béns materials atresorats per la «Santa Mare Església». De fet, d’alguna manera o altra Déu sempre ha estat posat en entredit.
La veritable debilitat de Déu rau en el seu relatiu poder de convicció. La superstició, l’eclecticisme i, fins i tot, la bruixeria —d’origen pagà— han estat la pedra de toc de les religions del món; una constant massa feixuga i difícil de pair per l’Església. L’eclecticisme emanat de la confluència entre l’ortodòxia eclesiàstica oficial i l’aportació de les creences prèvies a la cristianització, per exemple, han estat la tònica general: mireu, si no, què va passar als imperis precolombins: l’asteca, el maia i l’inca. Aquesta era, potser, l’única manera d’introduir la fe occidental al «Nou Món». Ben mirat, la religió cristiana ho ha tingut difícil. I bona prova n’és que el seu representant en la Terra va ser martiritzat i sacrificat per heretge pels romans, i que durant molts segles els cristians van haver de sobreviure amagats en catacumbes.
Tampoc no ho van tenir gens fàcil a l’època de màxima esplendor religiosa: a l’edat mitjana, quan el teocentrisme era la mentalitat aclaparadora. Déu no entrava a les cases, en l’ànima de les persones, per assumpció divina, sinó que s’hi introduïa a través de la por: «Timete Deum et date illi honorem, quia venit hora iudicii» (Temeu Déu i doneu-li honor, perquè s’acosta l’hora del judici). L’Apocalipi, el Judici Final, la vinguda de l’Anticrist eren les armes fonamentals dels sermons del dominic sant Vicent Ferrer i del metge i reformista espiritual Arnau de Vilanova; en absolut, les de Ramon Llull, sens dubte una rara avis en el seu temps, entestat a convertir els infidels a través de la racionalització de la fe. El Llibre del gentil és un debat apassionant en què els representants de les tres religions d’Abraham miren de racionalitzar al voltant de les seues religions. Ramon Llull va consagrar la seua vida a l’Art, un mètode particular que el beat mallorquí va inventar per tal de supeditar la Ciència a un ens superior: la Teologia d’arrelam cristiana. Un cas a part, inversemblant per a l’època, és el del també mallorquí Anselm Turmeda, qui va fer apostasia del cristianisme per convertir-se a l’islam! Llull era un optimista incombustible, un humanista avant la lettre; Turmeda, un boig estrafolari, però genial; Sant Vicent i Arnau de Vilanova, paradigmes del fonamentalisme cristià.
Ausiàs March va ser un dels primers autors catalans a manifestar obertament la seua debilitat i les seues mancances com a creient, la seua condició de pecador empedreït, com ho va fer palés al Cant espiritual: «Catòlic só, mas la fe no m’escalfa / que la fredor llenta dels senys apague, / car jo lleix ço que mos sentiments senten / e paradís crec per fe i raó jutge». Un cant que va reprendre, per exemple, Joan Maragall, en una composició homònima, on no falten el dubte i el dolor de saber-se mortal: «Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què més ens podeu dâ en una altra vida? / Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor / que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!».
La raó i la fe han estat «estratègies de pensament» difícilment reconciliables. Els capteniments teològics recolzats en la raó han estat punits sense dilacions. La dissidència es paga cara. La llibertat de pensament, ni que siga des d’una posició de creença i respecte a la fe, han estat perseguides i combatudes amb mà ferma per Roma. Jacint Verdaguer, posem per cas, va ser desterrat de Barcelona, suspès del ministeri sacerdotal i acusat de dement. En el seu exili a la Gleva, mossèn Verdaguer hi va escriure les obres Un sacerdot perseguit i Lo calze i l’arpa, gràcies a les quals, i a les gestions que va tramitar a Madrid, aconseguí d’ésser rehabilitat. La seua fama es va incrementar, en bona mesura, d’aquest episodi de rebel·lia personal contra les essències de l’Església Catòlica. El seu enterrament a Barcelona constituí un esdeveniment apoteòsic a l’època, amb més de 300.000 assistents. L’heterodòxia, de vegades, és també font d’idolatria.
No ho ha tingut fàcil el cristianisme al llarg de la història. I encara ho té més difícil ara que els seus antagonistes són com més va més desinhibits i virulents, i els testimonis religiosos dissidents de l’Església oficial, però que hi estan empeltats, són més abundosos i competitius: els mormons, els testimonis de Jehovà, els kikos, etc., contrarien la paraula (oficial) de Déu. L’Església Catòlica perd adeptes; els seus fidels són cada vegada més escassos i vulnerables, i el món va a la deriva o a l’encalç de la veritable fe, que no és una altra que la del materialisme i l’hedonisme a què ens mena el capitalisme salvatge. I, mentrestant, la gihad té, en canvi, una força inusitada —fruit, almenys en part, de la supeditació política i de l’espoli econòmic a què es veuen abocats la majoria dels habitants dels països islàmics— i persegueix amb fermesa —com en el seu temps va fer la «Santa Inquisició»— els heretges d’Al·là: Salman Rushdie n’és potser l’exponent més cridaner, però n’hi ha més encara, com ara el del malaguanyat escriptor egipci Naguib Mahfuz, que va patir una ganivetada al coll per part d’uns extremistes islàmics: consideraven la seua obra una blasfèmia contra la religió musulmana.
A Occident, en canvi, les veus contra l’Església són difícils de silenciar, per molts boicots que s’orquestren des d’un govern qualsevol o des de l’Església. Saramago va ser literalment vetat pel Govern portugués per a competir pel Premi Europeu de Literatura arran de la publicació de la novel·la L’Evangeli segons Jesucrist; la conseqüència va ser milers i milers d’exemplars venuts i l’exili voluntari de l’autor a Lanzarote. Ara, el Premi Nobel portugués «contraataca» amb una nova novel·la sobre el tema: Caín (Edicions 62). Saramago argüeix en una entrevista, a propòsit de la seua darrera obra: «Déu no és de fiar. Que diantres de Déu és aquest que, per enaltir Abel, menysprea Caín?». Per a l’escriptor portugués, Déu està en el cap de l’ésser humà: «Els comptes amb Déu no són definitius, però sí amb els homes que l’inventaren. (...) Déu, el dimoni, el bé, el mal, tot això està en el nostre cap, no en el cel o en l’infern, que també inventàrem. No ens adonem que, havent inventat Déu, immediatament ens hi esclavitzem». Si fa no fa, són els mateixos arguments que Joan Francesc Mira esgrimeix a Una biblioteca en el desert (Bromera), però sense arribar a negar del tot l’existència de Déu: «...els agnòstics de bona voluntat pensem que Déu, si existeix, és sobretot qui ha de respondre a les preguntes dels humans, no qui ha de parlar pel seu compte en els llibres sagrats. Per exemple: si vosté, senyor Déu, ha creat o ha permés l’existència de tants milers de milions d’individus amb ànima i consciència i pors i angoixes, amb quina finalitat ho ha fet, per què ho ha fet, què pensa fer al final de tot de tots nosaltres?».
I, tanmateix, si pensem Déu, no estem sinó provant-ne l’existència? «La sola idea de Déu en pressuposa l’existència», deia el filòsof existencialista francés Gabriel Marcel. Potser el concepte de salt de fe defensat per Søren Kierkegaard explica aquestes divagacions entorn de Déu: segons el filòsof danés, l’individu que creu en Déu pren aquesta decisió més enllà de la raó, ja que la seua decisió transcendeix la racionalitat en favor de quelcom més extraordinari: la fe. Considerava, a més, que tenir fe era al mateix temps tenir dubtes. Més encara, per a tenir veritable fe en Déu, hom també n’hauria de dubtar; el dubte de Déu fóra, així, la part racional del pensament de la persona; sense el dubte, la fe no tindria una substància real.
Com va escriure Joan Garí ara fa uns anys a Física dels límits, «Naturalment que Déu existeix! Com podríem, si no, pensar en ell? Quin Déu? El Déu de mi. Vés tu amb el teu i sigueu Tu i Ell. Jo ja tinc prou paciència amb el Meu». Fet i fet, cadascú té el seu Déu, a imatge i semblança seua. Fins a Déu ha arribat l’individualisme i l’egolatria contemporanis. «Déu mos guard»...

Caràcters, núm. 49, PUV, octubre 2009

2 comentaris:

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.