diumenge, 20 de novembre de 2011

Darreres lectures: sobre el conte


En narrativa, la brevetat no és gens fàcil. Contar una història en unes poques pàgines –més o menys, segons l’autor–, condensar la informació, economitzar els recursos, fer categoria de l’anècdota, estalviar descripcions innecessàries, no sobrepassar-se en la trama... Tot plegat resulta molt difícil, tant com ho és fer una novel·la. (Cal dir en aquest sentit que en qualsevol gènere hi ha dificultats. “Escriure costa”, deia Mercè Rodoreda. Sempre. I entre gèneres no hi ha jerarquies, és a dir, no n’hi ha de més fàcils o de més difícils. No sé si tots els escriptors ho tenen clar això, em fa l’efecte que no.)
Sobre el conte s’ha teoritzat molt. Todorov, Poe, Maupassant... van dir la seua. Todorov asseverava que, més enllà del conte realista, es pot fer una triple distinció entre l’insòlit, el meravellós i el fantàstic. I Poe destacava, entre altres coses, que, per sobre de tot, per fer un bon conte cal centrar-se en l’efecte final. En deia, literalment, la “unitat d’efecte”. Podria dir que hi estic plenament d’acord o, per ser més diplomàtic, a mi almenys és el tipus de conte que més m’agrada.
El suspens és un element essencial per a la literatura d’aquest tipus. Poe, en la seua teoria sobre el relat breu afirmava que la clau està en «cert efecte únic preconcebut, situat al final de la història, envers el qual han de confluir tots els incidents». Segons això, no ha d’haver-hi cap descripció, digressió o comentari que no vaja encaminat a assolir l’efecte únic que l’autor s’ha proposat prèviament. Tot ha d’estar disposat, doncs, de cara a la sorpresa final. Aquesta teoria suposa tibar el relat al màxim, l’economia de mitjans de què parlàvem al principi, i, en última instància, un efecte impactant en el lector, el qual garanteix l’èxit de l’operació.
Aquests dies he estat llegint contes, sens dubte esperonat pel curs sobre escriptura creativa a què estic assistint al Cefire de Gandia. N’hi he trobat alguns de molt bons, i d’altres no tant. N’hi ha que compleixen les directrius que tant li agradaven a Poe, i n’hi ha que no. Faig inventari dels llibres de contes que he llegit darrerament: Exercicis respiratoris (Bromera, 2005), de Rafa Gomar; Efectes secundaris (Edicions del Bullent, 2011), de Jovi Lozano-Seser; No hi ha terceres persones (Quaderns Crema, 2010), d'Empar Moliner, i Tots els premis Recull. Narració. 1965-1981 (Pòrtic, 1981).

3 comentaris:

  1. Interessant entrada, Juli. A mí em sembla que el suspens és bo per a un conte, però no sempre és necessari. Aquesta és una qüestió de preferències, és clar. Pense que hi han molts bons contes sense el suspens propi dels contes de misteri de Poe, per exemple. Pot haver-hi elements d'una història que el narrador amague del lector sense crear suspens strictu sensu, no? Que el conte té que fer anar els elements envers un "cer efecte preconcebut", això sí és essencial, pense jo.
    Cap suspens a les eleccions d'avui, mante! Quina pena dóna el País, encara que amb Compromís la veu del poble valencià es podrà escoltar a Madrid.
    Una abraçada,
    Jorge

    ResponElimina
  2. Jorge, tens raó: cadascú té les seues preferències. Potser és veritat que no sempre és necessari el suspens. En tot cas, estem d'acord que l'autor ha de planificar molt el conte, per no naufragar.
    Políticament, un desastre. Fa llàstima un país en crisi llançant-se als braços (tentacles) del PP. La bèstia se'ls engolirà... Nona notícia que Compromís hi haja entrat, per descomptat.
    Salutacions!

    ResponElimina
  3. Els contes de Rafa Gomar van arribar a les meues mans per casualitat. Llums de neó dins de Batecs va ser, en diferència, el que més em va agradar.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.