Ball de bastons

Compatisc amb els abstencionistes algunes de les seues idees a propòsit de les properes eleccions. Ara com ara el sistema democràtic espanyol –i d’Occident, en general– deixa molt a desitjar precisament si analitzem l’estat de salut democràtica del sistema. El bipartidisme exacerbat i promogut per quasi tots els mitjans de comunicació, la tirania dels mercats i dels bancs, el sistema d’elecció, la discriminació dels partits minoritaris, i de les minories de tota mena, el despotisme de la Unió Europea, la ceguesa dels mandataris... Tot plegat descoratja d’allò més i legitima, o explica, l’opció de l’abstenció. Però, fins i tot per als qui no ens sentim espanyols (no ens hi podrem sentir mai amb les condicions que ens imposen), aquestes eleccions ens incumbeixen, i molt. De fet, les decisions a Madrid ens afecten més que les que es prenen a València. No estic segur de la meua posició, però trobe que és la que més s’ajusta al meu tarannà. I és també la més esperançadora. Malgrat tot, continue confiant en alguns polítics, pocs, però en alguns encara hi crec. Almenys done confiança als qui s’han atrevit a anar-hi a la contra, a criticar tot allò que els abstencionistes critiquen amb bones i ben argumentades raons; raons i arguments que compartisc en part. El ball de bastons entre els dos partits majoritaris em sembla d’una obscenitat paorosa. I els resultats que s’albiren després del 20-N (una data molt significativa) podrien ser catastròfics. Els resultats que s’hi albiren o que ens fan creure que es produiran, de manera sibil•lina i capciosa. No ens hauríem de creure ni les enquestes ni els sondejos; no n’hauríem de fer cas. Pel contrari, ens hauríem de deixar portar pels propis ideals, siguen del color que siguen. Precisament per tot això que he explicat crec que cal votar; i cal fer-ho a consciència, al partit –o a la gent– en què creguem realment. No tots els polítics són iguals, per sort. I vull pensar que el sistema encara és reversible, o esmenable almenys.