dimarts, 17 de juliol de 2012

BBK Live 2012


Feia temps que no assistia a un macro festival de música. La cita propícia i inexcusable, irresistible, ha estat el BBK Live 2012, que se celebra des de fa set edicions a Bilbao. Enguany, tres dies de música indie (acceptem l’etiqueta) amb més de 60 bandes. Hi hem assistit només a una de les jornades, la que teòricament albergava els grups més cridaners: Radiohead, Warpaint, Vetusta Morla, Zoé, The Kooks... Vam entrar sobre les sis de la vesprada. Sobre les set hi havia prevista l’actuació de Warpaint, un quartet de quatre xiques de Los Angeles que no em van decebre en absolut. A penes quaranta minuts d’actuació (coses del programa) autènticament vibrants. Aquest grup té com una aurèola fosca i experimental que, per moments, recorda els mítics Siouxsie & the Banshees, però sense les excentricitats del llegendari grup britànic dels vuitanta. Si de cas, a Warpaint li falta una miqueta més de força, de radicalitat controlada (d’intensitat). Són, però, implacables des del punt de vista de l’execució musical i les variacions que hi apliquen de tant en tant són tan honestes i sorprenents com efectives.
Abans dels Radiohead, vam sentir també els mexicans Zoé, que em van causar molt bona impressió; The Kooks, que no estan gens malament, i Mumford & Sons, un grup anglés de rock folk bastant animós que va encoratjar el públic. Ah! I uns xics molt simpàtics de Brookling, Nova York, els We Are Augustines, la qualitat musical dels quals cal deixar-la a banda (el cantant es va sentir ben recolzat per un grup d’amics que li corejaven totes les cançons i que, per sort, van aconseguir de dissimular l’excessiva ebrietat del vocalista).         
I, per fi, Radiohead! Què en voleu saber? Dels Radiohead només puc dir coses bones. Que van estar genials. Van fer un desplegament representatiu de tota la seua discografia, deixant una mica de banda el darrer treball, The King of Limbs. Una bona elecció perquè aquest últim és més aviat un disc d’estudi, és a dir, per a sentir individualment o, a tot estirar, en un concert reduït, amb poc de públic. Una mica de dues hores de concert antològic. La netedat amb què interpreten cadascuna de les peces és incontestable. Es nota que són un grup amb molt de bagatge. Els anys els han proveït d’una seguretat i d’una qualitat envejables. Sobta que després de més de dues dècades no hagen sucumbit a la temptació d’un rock fàcil de pair (em fa cosa dir-ho, però crec que els Coldplay sí que hi han caigut, en la comercialitat resultona). I més sorprenent encara és que continuen fent temes que són alhora fidels a si mateixos i indagadors de noves maneres. Una joia de grup, els Radiohead. Sense parió.    
Vetusta Morla tocaven a partir de les 3 de la matinada. No sé a quina hora van començar, però la pluja va anar pujant d’intensitat a mesura que avançava la nit. Res no importava ja perquè la sensació de llibertat i d’emoció continguda era el que realment importava a aquelles hores de la nit. Els Vetusta Morla tenen gust per a la seua música. I un bon directe, que connecta del tot amb un públic lliurat per complet al seu repertori. No no és fàcil deixar-se sentir en un idioma diferent a l’anglés en un estil musical que imposa les modulacions sonores de la cultura anglosaxona. (I que conste que no estic dient que no siga possible cantar en castellà o en català a l’hora de fer rock.) El concert entre explosiu i acurat de la banda madrilenya va ser un bon colofó per a un dia de rock alternatiu meravellós.
També em van agradar molt els escocesos Snow Patrol i els mítics The Cure, que vaig sentir el primer dia fora del recinte dels concerts (no teníem entrada per al primer dia, però la zona d’acampada era tan a prop dels escenaris que se sentia molt bé la música, com si fores dins). The Cure van fer també un repàs per la seua discografia, plena de singles memorables. I, pel que fa als Snow Patrol, cal dir que recorden molt els Editors (supose que pel timbre de la veu del cantant), una mica més dolços, però, en el cas dels escocesos.     


PS Tornem d’Euskal Herria, cansats però satisfets. Dos dies a Bilbao i encara dos més a Lekumberri i Leitza (Nafarroa), als peus de la Serra d’Aralar. Vam fer una ruta en bicicleta molt bonica per la via verda del Plazaola, l’antic tren que unia Iruñea amb Donosti. Els Països Bascos són realment encisadors i la seua gent molt amable. M’alegra molt saber que, per fi, els ha arribat la pau.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.