dimecres, 25 de juliol de 2012

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada



Una mica per casualitat, indagant en la biblioteca de casa, arribe a un llibre singular: Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada. És el primer llibre que va publicar l’autor de Mequinensa en català, un recull de dèsset contes en què predomina la contextualització rural, llevat d’uns pocs que tenen lloc a Barcelona. Els anys de la República i la immediata postguerra són el marc on Moncada situa les seues històries. Unes històries en què, ben sovint, hi apareix el fantàstic. Potser aquest element, el fantàstic, és el que proporciona un plus de modernitat al recull i el fa més interessant, més enllà de la voluntat memorística i testimonial del llibre. Així, a “Història de dies senars” ens trobem una mena de cap centenari amb una història increïble; i a “Riada” la conjunció entre un element amenaçador i la superstició humana ens situen dins d’un surrealisme que podríem qualificar de màgic. Un surrealisme que deriva ja cap a l’absurd més pur a “Revenja per a un difunt”, on el lector entra en una dimensió impossible que, malgrat tot, esdevé versemblant gràcies a la perícia de l’autor. En aquest sentit, Jesús Moncada palesa una habilitat sorprenent a l’hora d’inventar-se mons paral·lels, com passa també a “Traducció del llatí”. Hi ha, a més a més, històries d’amor singulars, com la del “Conte del vell tramviaire”, entranyable, i “Nit d’amor del coix Silveri”, on l’humor negre és definitori. I no hi falta tampoc la intenció hilarant i estrafolària, com passa a “Strip-tease”, “La lluna, la pruna”, “La sirena del Baix Cinca”, “Debat d’urgència”...    


Històries de la mà esquerra està considerat el primer llibre d’un autor de la Franja publicat en la nostra llengua; el primer, si més no, homologable a la literatura catalana contemporània. Sobta que l’autor done mostres d’una solvència narrativa i lingüística en una opera prima com aquesta. Sorprén perquè es tracta d’un escriptor vingut d’un extrem del domini lingüístic on, tot i que el català era –i és!– omnipresent (quasi tothom el parla) no hi havia gaires referents escrits coneguts, i encara menys una tradició literària. El català de Jesús Moncada, però, és correctíssim. S’hi detecta un treball minuciós i acurat i una intenció literària de primer ordre. Ple de recursos lingüístics i de fraseologia popular, l’autor domina també l’estàndard que forneix la seua literatura, però no s’està tampoc d’aportar-hi girs lingüístics i lèxics del seu dialecte particular, amb paraules tan ponentines i alhora valencianes com eixir, hòmens, gitar...    
      

La creació d’un embassament a la localitat aragonesa de Mequinensa, a finals dels anys cinquanta del segle passat, va provocar la diàspora de bona part dels seus habitants cap a Saragossa i Barcelona. Des de la capital catalana, Moncada ens trasllada a un món perdut per sempre, el de la seua infantesa i joventut al seu poble d’origen, Mequinensa, íntimament lligat a l’Ebre. Un món que quedarà fixat per sempre més en la memòria col·lectiva tant dels mequinensans que se’n van anar de les terres on van nàixer com dels que van decidir quedar-s’hi, tot instal·lant-se en el poble nou de Mequinensa. Un testimoni escrit amb dignitat i en la llengua pròpia dels mequinensans, que no és una altra que la catalana, per molt que s’obstinen des de Saragossa (i a Espanya) a negar l’evidència i a entrebancar la singularitat de la Franja d’Aragó. Moncada és fill d’aquella diàspora, i de la lluita dels aragonesos que tenen com a primera llengua el català, i de tots els que volem preservar-la.            

PS Hi ha una pàgina interessant sobre Jesús Moncada al web de l’Ajuntament de Mequinensa (que, per cert, hom podria traduir també a la llengua del poble). Ací en teniu l’enllaç: http://www.jesusmoncada.cat/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.