divendres, 27 de juliol de 2012

Col·lecció particular, d’Esperança Camps


...i de Mequinensa a Ciutadella, d’un extrem del país a un altre, del ponent més llunyà al llevant més rabiosament mediterrani, d’un clàssic contemporani, Jesús Moncada, a una escriptora actual que hi va fent via a base de fer novel·les que es fan de molt bon llegir. Em referisc a Esperança Camps. L’autora menorquina, instal·lada a València des de fa més de dues dècades, acaba de publicar Col·lecció particular, una nouvelle escrita aparentment a raig, en un únic paràgraf, com un torrent o una riera desbocada, un continu en què les veus del discurs són diverses i els personatges esbossen els seus punts de vista, divergents pel que fa al contingut i a la forma, inclòs el monòleg interior i el desordre mental que el dicta, text fluït directament de la consciència dels personatges que Camps confecciona amb seguretat narrativa i molt d’ofici. Té la mà trencada ja, l’autora. No debades, té unes quantes novel·les publicades, totes premiades. Esperança Camps palesa el seu pols narratiu a cada passa literària que fa, com ara en aquest retrat de la societat valenciana –si més no d’una part fàcilment identificable–, que ella coneix perfectament, perquè en forma part i, a més, té informació a l’abast de primera sobre el tema i el territori, atesa la seua dedicació a la professió periodística. El text, que es podria traslladar fàcilment a la gran pantalla (en resultaria una pel·lícula d’allò més interessant i exitosa), ens deixa entrar en la vida de Xavier Moran, un insigne galerista i marxant d’art, pusil·lànime i capriciós, insegur i cagadubtes, infantiloide sense remissió possible, mimat i alhora subjugat, successivament o simultània, per sa mare, la senyora Eugènia, per Remei, per Paula, per Àgueda, fins i tot per la seua filla Ona; un personatge protagonista, el Xavier Moran, que en la seua joventut havia estat un universitari contestataire i progressista, esquerranós a ultrança, ple d’ideals sublims i insubornables que ara... Pel camí, ho ha perdut tot; o s’hi ha perdut ell mateix. S’ha deixat portar per una inèrcia de vida regalada i confortable. Un modus vivendi que se sustenta en l’engany i la hipocresia, la distorsió permanent i l’estafa, la corruptela i el suborn, els tractes de favor i el tràfic d’influències... Una involució que l’espectador valencià coneix de sobres perquè n’ha estat testimoni, al si de la Comunidad (amb una llengua “xafada, arrasada, venuda”), d’un fum de casos semblants paradigmàtics, patètics, miserables, mesquins, d’una mediocritat que tomba de tòs, tan iguals al del Xavier Moran que és com si aquest fóra real, com a la vida mateixa. M’ha agradat Col·lecció particular. És efectista i literàriament solvent, impecable com a exponent d’una societat (la valenciana, en concret) que ha passat de l’eufòria dels grans fastos i la faràndula circense a la misèria moral i a la crisi financera; de la riallada estentòria dels pallassos que administren la res publica al somriure cínic dels imputats, del balafiament sense escrúpols i sense mires a les envistes de la ruïna econòmica i la impagable riota de les hipoteques, de l’avarícia bancària a la burla de les participacions preferents, dels pressupostos descomunals i el repartiment de beneficis entre especuladors de diferent pelatge a les retallades discriminatòries i sense aturador contra els treballadors (funcionaris i no), dels beneficis econòmics i socials de l’estat del benestar al seu desmantellament accelerat i la usurpació dels drets fonamentals dels ciutadans...

Heus ací un fragment de Col·lecció particular:

“Té negocis a banda de l’art. Té amics influents. Rics, intel·ligents, fills de puta, embolicadors, eficients, llestos, tontos, però sobretot, amb capacitat de decidir. Ell no té la culpa d’haver anat a la universitat amb bona part de la classe dirigent d’aquest país de mediocres. No té la culpa d’haver abominat fa molts anys dels postulats de l’esquerra més rància, que només posa pals a les rodes del progrés. [...] No té la culpa d’haver heretat uns quants centenars d’hectàrees de bancals improductius que estaven situades en llocs on algú va decidir que es podrien construir habitatges i piscines i casetes fetes de motlle, que ell detesta, i rotondes, i centres comercials... utilitzant un nou instrument legal anomenat PAI que li va omplir les butxaques de doblers inesperats, [...] Ell és un galerista que té gràcia per a comprar i per a vendre i per a relacionar-se, i per ensabonar a uns i a altres, i sap guanyar diners, i cobrar comissions, i amagar-les davall l’estora”                      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.