divendres, 6 de juliol de 2012

El vigilant en el camp de sègol

Quin coi de nano, el Holden Cauldfield! Quin tros de suro disfressat de gran iconoclasta. L’adolescent etern, rabiüt i insuportable, que no alça un pam de terra i es fot uns discursos contra tothom i contra tot sense raó aparent. Quin mocós més ridícul i més idiota. Un manyaco i un tros de suro. No aguanta ningú perquè es mira tothom per damunt del muscle quan és, precisament, al capdamunt del muscle que s’hauria de veure a si mateix. No suporta el coi de professor que li retrau que és un gandul sense remei i que no ha de fer res de bo a la vida, si segueix així, sense fer un brot. I hi seguirà, amb aquest capteniment absurd i autodestructiu, quan l’admeten per enèsima vegada en algun maleït institut al setembre. I, llavors, continuarà fotent els funcionaris i els companys amb la seua estúpida posi il·lusòria de superioritat. Que n’és d’imbècil, el paio aquest. Que n’és de miserable. Sempre amunt i avall fotent-se de tot i de tothom. Titllant la gent d’hipòcrita sense adonar-se de la seua falsedat. Quin mentider més càndid, tanmateix. I com n’és, de mediocre i de mesquí; d’insegur i d’infantil. Quin miserable. No entenc com t’han pogut aguantar els pares, els teus companys d’habitació, els teus germans, la Jane, l’Stradlater, l’Ackley... I, per postres, ens hem d’empassar la teua història; aquesta novel·la anodina i lineal que amb prou feines sosté les seues pàgines, de tan fluixa i ximple com és. I com és que ha assolit tanta fama, tanta projecció, la novel·la del senyor J.D. Salinger? Quin coi de societat literària és aquesta que adula els excèntrics i enalteix els pallassos? Per què idolatren els oportunistes? Vaja merda de Holden Cauldfield passejant-se durant dècades per les llibreries del món –i, més greu encara, per la ment ingènua dels lectors. 
El pitjor de tot, però, és que el Holden Cauldfield ets tu, benvolgudíssim escriptor.

6 comentaris:

  1. Juli, t'hauràs quedat a gust, després de escriure això! Aquest llibre ens el van posar com a lectura obligatòria al segon any a la Facultat. Jo recorde que vaig llegir els primers dos capítols i el vaig enviar a fer la mà. Per què és tan popular? Un altre misteri. Per a mi, és una pèrdua de temps!
    Com va la calor? Avui estem a -6ºC per ací.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Ostres, amb el teu comentari em lleve un pes de damunt. Perquè, de vegades, ja no sé si l'imbècil sóc jo, que no entenc res. Però és que la novel·la és una autèntica pèrdua de temps, com ben bé dius; una presa de pèl. Llàstima que jo me l'haja llegida tota...
    Per ací fa calor, però aquests dies corre un aire quasi fresquet que la fa més suportable. De tota manera, a mi la calor m'agrada.
    I vosaltres, fa molt de fred?
    Una forta abraçada des de la Font!

    ResponElimina
  3. Doncs, jo discrepe. A mi em pareix una novel·la absolutament actual, a pesar dels anys que fa que va ser escrita, que mostra el món adolescent tal com és. Evidentment (i afortunadament) no tots els adolescents són com el cafre del Caufield, però mostra a un prototip de jove rebel i alhora passiu, que jo he detectat en alguns dels meus alumnes del segle XXI.

    És cert que tal vegada se li ha donat més bombo del que mereix; però des que me'l vaig llegir continue preguntant-me, com el Holden, d'on punyetes se'n van els ànecs del llac de Central Park, quan es congela a l'hivern. Segurament el màrqueting, el fet d'estar qualificat com un dels llibres preferits d'algun psicòpata, li han donat la fama que, tal vegada, ni el propi Salinger -un altre personatge digne d'estudi-, s'esperava.

    ResponElimina
  4. La discrepància és bona, Manel. En això tens tota la raó i el dret a dir la teua. No obstant això, trobe que és una novel·la anodina, superficial i, quant al llenguatge, embafa d'allò més, la veritat.
    Salutacions!

    ResponElimina
  5. Home! Tota la vida pensant que jo era un rara avis! Tants anys creient que m'equivocava en alguna cosa, que tenia els meus criteris desenfocats, que no sabia destriar el misteri literari d'aquesta obra, o molt pitjor, que mai havia sabut ser un vertader adolescent com cal! Em va tocar llegir aquest llibre a l'institut, i vaig ser l'únic a qui no li va agradar. En canvi, el mateix any ens van fer llegir "La vida i la mort de Jordi Fraginals" i vaig ser l'únic a qui va entusiasmar. Vaig pensar que la lectura no era el meu fort, si em passava això... Com podia estar equivocada tanta gent? I després d'anys veient que sí, que molta gent pot estar equivocada i que els valors d'una obra literària depenen d'altres elements que molts cops no tanta gent pot o sap copsar (ep, sense voluntat de ser esnob, em repugna l'elitisme), seguia pensant que per algun motiu no estava a l'alçada necessària per veure el valor literari de Salinger... He sentit durant anys un mur d'unanimitat tan elevat al voltant d'aquest llibre, que fins em feia angúnia criticar-lo, no fos cas que m'hi obrís el cap en picar-hi... M'has alegrat el dia, Juli!

    ResponElimina
  6. Home, jo no vsig a dir que sigala meua novel.la favorita, però el personatge m'agrada en el sentit que el trobe molt real. I, a pesar que han passat molts anys de la seua publicació, reflecteix perfectament a l'adolescent fracassat i passiu (amb pasta) de hui en dia. L'èxit de la novel.la? El màrqueting que l'envoltà, supose. Però em quede amb la preocupació dels personatges pels ànecs en hivern. Eixe nihilisme abunda en la societat actual...

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.