diumenge, 8 de febrer del 2009

"Vergonya, cavallers, vergonya!"


Aquesta setmana els he posats, als alumnes, alguns poemes d’Ausiàs March recitats-cantats per Raimon. No sabia com respondrien –són alumnes de 2n d’ESO– però, francament, l’experiència ha estat inauditament positiva; una sorpresa, perquè no m’ho esperava en absolut. Bé, sempre n’hi ha que fan cara de pomes agres, o de pòquer, que no sé què és pitjor; però n’hi ha que els sorprèn i els agrada. El meu primer contacte amb els poemes d’Ausiàs March va venir de la mà del Raimon, gràcies als meus pares, i també a un professor de l’institut, Francesc. El resultat, en el meu cas –i en moltíssima gent– ha estat un amor incondicional per tots dos: pel cantautor -i també poeta!- Raimon; i, per descomptat, pel falconer major del rei Alfons el Magnànim, el més gran dels nostres poetes medievals, segons els historiadors de la literatura catalana. Sentir-los a Pollença, amb una dicció valenciana, i un auditori que té un accent un punt diferent, em va omplir d’alegria, i de satisfacció també. Em vaig haver de mossegar els morros per no cantar en públic... Paradoxes de la vida, són nombrosos els professors valencians que fan català a les Illes (a Eivissa, el 75%!!!). Resulta paradoxal quan el Govern valencià continua negant la unitat de la llengua, d’una manera tan barroera i miserable, com ridícula i absurda. I mentrestant, a ses Illes i a Catalunya ens acullen amb els braços oberts, i ens donen faena. Com deia Jaume I, “Vergonya, cavallers, vergonya”.

7 comentaris:

  1. Me n'alegre per aquest cas tan particular en l'actitud dels teus alumnes, però has tingut molta sort. Us ha visitat un àngel!

    ResponElimina
  2. Et conte una experiència un tant diferent, d'aquesta mateixa setmana. Agredolça, en diria. Vaig posar Veles e vents als alumnes de 4t. Al grup B, de línia en valencià, divisió d'opinions: cares de fàstic i gent engrescadíssima. En general, els avorreix tot. Al grup A, de línia en castellà, quatre magribins, tres sud-americans i un autòcton. Cares d'atenció, un alumne obrint la boca tant com pot quan fa el solo de trompa, extasiat, i clímax quan els explique la metàfora dels vents. En acabar la classe (tres minuts després de l'hora, sense cap protesta!), demanda de més activitats semblants. Com deia, agredolç.

    ResponElimina
  3. Ei, Juli! Sí, tots dos són molt grans (el Raimon i 'Ausiàs).

    Sembla que enguany és temps d'exili, perquè jo sóc a Torrevieja (em cridaren fa una setmana de la borsa) i t'assegure que és com si estiguera molt molt lluny de casa, perquè açò sembla un altre país...

    En fi... lluitarem! :-)

    ResponElimina
  4. Amics, no podem demanar ni esperar molt dels alumnes quan el context no ajuda gens; però podem tenir la il·lusió de pensar que si la cosa qualla en un únic alumne, ja ha pagat la pena l'intent, no ho creieu? I, fins i tot, en cas d'estar a una zona tan allunyada mentalment i lingüística com el Baix Segura, com a mínim els donem l'oportunitat de conèixer un altre món. Jo crec que paga la pena.

    Ànim, doncs, amics!

    ResponElimina
  5. Disculpa l'atreviment, però aquest plural que inicia el teu escrit "posats", no crec que siga correcte ja que el pronom que fas servir amb valor catafòric "els" es tracta d'un CI (als alumnes) i, per tant, no tens opció de fer concordar el participi. Això només si es tracta d'un CD.
    Sorry!

    ResponElimina
  6. Té raó l'anònim. Però ja són ganes!

    ResponElimina
  7. Per els qui heu fet gana...
    http://www.lletra.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=141&titol=1765

    D'un Piler que viu a La Font...

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.