adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Caràcters, núm. 46

dijous, 22 de gener del 2009

Caràcters, núm. 46

Caràcters dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré

La revista de crítica literària Caràcters, que edita la Universitat de València, dedica les pàgines centrals a Jaume Cabré, amb articles sobre l’autor de Jaume Aulet, Carme Gregori, Simona Skrabec i Vicent Usó. A més, Caràcters aplega una entrevista a Ignasi Mora, el darrer guanyador del premi Mallorca de novel·la, dotat amb 70.000 euros; un article de Francesc Calafat sobre Josep Piera, amb motiu del seu seixantè aniversari; un altre de Xavier Barceló Pinya, sobre la presència dels models dialectals en la literatura catalana; i d’altres articles i ressenyes d’Agustí Colomines, Adrià Chavarria, Ximo Espinós, Ferran Garcia-Oliver, Lluïsa Julià, Damià Pons, Pere Rosselló Bover...
Fragment de Jaume Cabré sobre el seu procés de creació: “Les meves novel·les no estan acabades. Valéry deia que un poema no s’acaba; s’abandona. Penso que arriba un moment que et deixes prendre la novel·la de les mans i saps que queda discretament inacabada. Tal volta aquesta és la raó per la qual, quan m’adono que torno a tenir la vida per a mi, em capbusso un altre cop en un nou procés. I em pregunto que com és que m’hi he tornat a embolicar. Que no deia que volia descansar una temporada ben llarga per dedicar-me a llegir més? M’imagino que allò que em passa és que sento un profund enyor de l’alegria de l’escriptura. En el fons sé que hi ha una raó més irracional per tornar-me a posar a escriure: no puc no fer-ho”.

4 comentaris:

Anònim22 de gener del 2009, a les 3:16
I un dels millors companys jugant a frontenis ¡ ESPEREM LA SEGONA PART DE TU !
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla24 de gener del 2009, a les 8:54
Ei, moltes gràcies per l'amoreta... Per descomptat, exageres, però confesse que m'ha agradat. Sóc humà.
ResponElimina
Respostes
Príncep de les milotxes25 de gener del 2009, a les 2:24
Escolta Juli: si la revista que dirigeixes l'edita l Universitat de València i les col·laboracions són de franc, -no se'ls paga a ningú per fer-les, car és, de prestigi, editar-hi- quan proposareu que siga totalment de franc a la Xarxa, perquè puga arribar-hi a tothom i així generalitzar tanta saviesa?
Com que estàs dins, crec que ets la persona que pot explicar-nos millor que ningú tot açò.
Una abraçada...
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla25 de gener del 2009, a les 3:49
Benvolgut amic,

TOTES les col·laboracions SÓN REMUNERADES!

Quant a la possibilitat de fer una pàgina web de la revista, tens tota la raó; i, de fet, PUV està fent les gestions per elaborar-la. De manera que algun dia hi haurà la informació de Caràcters a l'abast de tothom, que és del que es tracta.

D'altra banda, jo coordine i dirigisc la revista, juntament amb un equip de redacció ben solvent, però no pertany a la Universitat; tot i que hi mantinc una col·laboració i una bona relació. Jo, de fet, treballe de professor d'institut.

Miraré d'insistir sobre la necessitat de fer una pàgina web per a Caràcters.

Gràcies pel suggeriment.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.