Caràcters 50, el darrer número per a mi

Benvolguts amics i amigues de Caràcters:

Us comunique que a partir del número 51 deixaré de ser oficialment el director de la revista Caràcters, perquè n’he presentat la dimissió amb caràcter irrevocable, per motius personals.
Vull agrair-vos l’experiència de cinc anys amb vosaltres, ja siga com a col•laboradors, editors, escriptors o, senzillament, lectors de la revista. Per mi han estat uns anys de moltíssima feina i responsabilitat, amb algunes decepcions i alguns ensurts que no m’esperava –tot cal dir-ho–, però amb moltíssimes satisfaccions. Dirigir una revista no és fàcil, perquè te’n plouen de totes bandes: d’atacs inversemblants, de retrets absurds, de puntualitzacions raonades, d’exabruptes incòmodes... Hi ha, però, també, moltíssimes compensacions professionals i humanes que superen, amb escreix, les petites foteses –que diria el poeta–, consubstancials a qualsevol feina. La balança és, en aquest sentit, infinitament favorable.
A partir d’aquest moment, Caràcters tindrà un nou director, Eduard Ramírez, i un nou consell de redacció format per Pere Antoni Pons, Begonya Pozo, Alícia Toledo, Gustau Muñoz i Francesc Calafat.
Eduard Ramírez és un bon professional, amb experiència com a crític i escriptor. També ho són els altres membres del nou consell de redacció. Cal que Caràcters continue la seua difícil singladura: per raons literàries, culturals, lingüístiques, i, per què no dir-ho, fins i tot polítiques.
Una abraçada ben forta i mil gràcies.
Us estic molt agraït perquè sóc conscient que sense vosaltres la revista no hauria estat –ni serà– possible.

Cordialment,

Juli Capilla

40 anys!

El proppassat diumenge vaig fer 40 anys. Mare de Déu! 40 anys! Quatre dècades. 8 lustres. 14.600 dies. Poca broma. No em puc queixar, però. He aconseguit una estabilitat laboral i familiar que molts voldrien. I, a sobre, em puc permetre el luxe de la literatura i amb un cert èxit... Quan mire al meu voltant, veig que hi ha molta gent amb necessitats de tota mena. I si mire el món, encara pitjor. No sé a qui li he de donar les gràcies per la meua situació de privilegiat, perquè no sóc creient. Com que no tinc a qui donar-li-les, procure no queixar-me. Puc estar tranquil, doncs. He tingut molta sort en la vida –també l’he buscada, d’acord, però n’hi ha que la busca i no la troba. Ben mirat, encara sóc jove. Tot depén de la perspectiva dels altres, i de la consciència de les meues possibilitats. Saber què pots fer i què no en funció de l’edat que tens és molt important o, com a mínim, molt útil, si no vols fer el ridícul. Jo n’he aprés a temps –crec– i això m’ha estat ben pràctic. Si recorde quan tenia 20 anys, m’espante. No tenia res clar! No sabia què estudiar a què em volia dedicar, què faria en la vida... Tot era tan embolicat i difícil... Després, vaig madurar i ara he aconseguit gran part de les coses a què pot aspirar una persona normal. Apa, doncs! A continuar vivint. I espere que per molts anys...

La llengua del meu poble

Aquesta setmana em vam fer un regal inesperat. Un company de la faena, José Ángel, em va portar una samarreta que porta un emblema ben significatiu: “Sóc de poble”. És un regal que m’ha fet molta il•lusió perquè no me l’esperava. Un dia vaig vore que portava esta samarreta i li vaig dir que si me’n venia una. Va passar un temps i ja me n’havia oblidat i, dijous passat, me la va portar i me la va regalar. M’ha fet il•lusió perquè la càrrega simbòlica de la samarreta; però sobretot me n’ha fet, d’il•lusió, perquè José Ángel és de Granada, porta deu anys ací i ja parla un valencià com si fóra de qualsevol poble del país –millor dit: ja és d’ací del país. No és l’únic cas a l’institut. Hi ha un altre company de Càceres, Fernando, que també parla sempre valencià i amb molta solvència. Ben sovint, són els de fora els que millor s’hi integren, lingüísticament. Deu ser perquè no tenen prejudicis i perquè s’interessen per la cultura i la llengua pròpies d’aquest nostre petit racó de món. Segurament, conceben la llengua com un factor d’integració, d’enriquiment personal, un pont per al diàleg: una oportunitat o una invitació (subratllem-m’ho, això) i no una “obligació” (conéixer la llengua pròpia d’un país pot ser considerat una obligació?). La veritat, l’actitud de gent com la de José Ángel i Fernando emociona i és digna d’admiració.

La samarreta que em van regalar té al darrere aquest escrit:

M’agrada ser de poble,
prendre la fresca a l'estiu,
conéixer a tota la gent,
la tranquil•litat,
els marges de pedra seca,
els camins polsosos,
les garroferes, els rius-raus,
les oliveres mil•lenàries,
els tarongers,
beure a les fonts,
els rius de canyar i baladre,
les nits del estiu,
els carrers estrets,
l’arròs amb fesols i nap,
l’ombra de la figuera,
els bancals d’ametlers en flor,
la flor del taronger,
tindre la muntanya a tres passes,
els aljubs,
les partides de pilota,
deixar la porta del carrer sense tancar amb clau,
les cama-roges,
les coques,
les coques d’embotit. que bo!
passejar pel carrer de baix,
pel d’enmig
i pel de l’embut,
beure en botija,
torrar cebes i carxofes a la ximeneia,
veure els estels per la nit,
el romaní i el margalló,
caminar per enmig del carrer,
la muntanya d’argilagues i brossa,
l’olor de la terra quan plou...
parlar valencià,
m’agrada ser de poble...

Aprendre (a propòsit del Dia de la dona)

Dissabte passat es va inaugurar a la Casa de la Cultura de la Font una exposició del fotògraf i escriptor Pere Huerta. "Estructures del silenci" al·ludeix a la figura de la dona -fragmentada, escindida, minimitzada, menyspreada històricament -i encara ara- per una societat masclista (fins i tot els que no ens en considerem, ho som per socialització...). L'exposició juga també amb quatre textos poètics, de l'autor i de la també escriptora Maria Giner. Ací en teniu una mostra, en aquesta ocasió un poema de Pere Huerta, que ja ho diu tot (com també la imatge).

Desdibuixarem els pits,
deshidratarem els malucs

Malgastarem el mot adient
aprendrem a saber-nos
el noms i a entrellaçar
els gestos
nous, mil•lenaris,
amb l'alè nou
i mil•lenari,
oblidat

Jugarem a estimar les notes
de color de l'esclat
de la gebrada
amb la veu teua
assossegada


Desdibuixarem l'ofensa
i també el mal gest
i jugarem a estimar el dolor
a oblidar la nit dels oblits
a escapolir-nos-en
per la teulada dels teus dits
esbrandint manuals d'humilitat
per escodrinyar la senzillesa
i poder així,
airejar el catàleg, etern
de la tendresa

Aprendre
a cobrir les passes sabudes
amb terra de color amarg
a desfer-se'n de la pensa
ensinistrada, latent
a saber estimar-se els
pètals color tristesa
a saber-nos-en un

La mort i la paraula

Ahir vaig rebre per correu el darrer llibre de Carles Camps Mundó, La mort i la paraula, guardonat amb el premi Carles Riba 2009. Me l’he llegit d’una tirada avui, al tren, i n’he quedat meravellat. El llibre "fa una reflexió profunda sobre la llengua i el discurs poètic, que intenten, amb les seues limitacions, donar sentit a la realitat i a la vida" –i al seu torn, també a la mort. Això, almenys, s’assevera a la pàgina de l’editorial que el publica. Jo hi veig també un joc de contraris entre la vida i la mort en què la mort venç, finalment, per inanició intrínseca a la vida. Per al poeta, la vida –la vida humana, almenys– és perquè hi són les paraules –o perquè hi som amb i per les paraules. És a través dels mots que cobrem consciència palmària, memòria plena. És amb el llenguatge que som, realment, éssers capaços de concebre l’existència, amb tots els ets i uts que calguen. Aquest és, paradoxalment, el triomf i la tragèdia dels humans. Una tragèdia doblement dramàtica en el moment que som capaços de pensar la vida –i la mort– i de fer-ne abstracció, tesi, filosofia; sense acabar de reeixir-hi, però. Els poemes de Carles Camps Mundó són la constatació ontològica del drama humà. Un intent de dignificació a través de la paraula que, ves per on, també ens desgracia. Al remat, hi resta la consciència dolorosa de saber-se mortal; el pànic davant el buit (?), el desconegut, l’ignot, la intransparència:

No som res més que vida,
només aquesta vida turmentada de paraules.
Vida explicada, vida que s’explica,
és cert, però res més que vida.
(Com el cuc, com l’ocell, com l’arbre.)

D’aquí que, tot i les paraules,
ens resulti impossible entendre la vida negada.
No podem ser la mort: ¿com viure-la?
Sempre l’instint d’encara,
només perdut en el desordre de l’anomalia.

Carles Camps Mundó ha escrit un llibre contundent, en què cada poema és, alhora, la peça d’un conjunt i una entitat autònoma, que destaca pel seu contingut i el domini formal.

Canvis vitals

Darrerament, he decidit fer alguns canvis, "professionals" i vitals; en poques setmanes. Sempre ho he fet. De manera sobtada, imprevista o imprevisible als ulls dels altres. Mai aquests canvis, però, aquestes decisions aparentment repentines, han obeït a un capritx, a una rauxa irracional, a un rampell. I, generalment, els canvis m'han estat amables, altament beneficiosos, a curt, mitjà o llarg termini. I mira que durant una època m'era ben redifícil canviar, prendre decisions dràstiques; sobretot en aquell temps en què els amics d'adolescència exerceixen sobre nosaltres una influència cabdal. N'hi ha que no ho supera i que es deixa arrossegar pel corrent, i en paga les conseqüències. Potser perquè ja em veig a tocar de la quarantena que m'hi he decidit. I, de moment, no n'estic gens empegueït, com dirien a Mallorca. Ja veurem més avant quin balanç en trac, de tot plegat. Anys a venir...