adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Aprendre (a propòsit del Dia de la dona)

dilluns, 8 de març del 2010

Aprendre (a propòsit del Dia de la dona)

Dissabte passat es va inaugurar a la Casa de la Cultura de la Font una exposició del fotògraf i escriptor Pere Huerta. "Estructures del silenci" al·ludeix a la figura de la dona -fragmentada, escindida, minimitzada, menyspreada històricament -i encara ara- per una societat masclista (fins i tot els que no ens en considerem, ho som per socialització...). L'exposició juga també amb quatre textos poètics, de l'autor i de la també escriptora Maria Giner. Ací en teniu una mostra, en aquesta ocasió un poema de Pere Huerta, que ja ho diu tot (com també la imatge).

Desdibuixarem els pits,
deshidratarem els malucs

Malgastarem el mot adient
aprendrem a saber-nos
el noms i a entrellaçar
els gestos
nous, mil•lenaris,
amb l'alè nou
i mil•lenari,
oblidat

Jugarem a estimar les notes
de color de l'esclat
de la gebrada
amb la veu teua
assossegada

Desdibuixarem l'ofensa
i també el mal gest
i jugarem a estimar el dolor
a oblidar la nit dels oblits
a escapolir-nos-en
per la teulada dels teus dits
esbrandint manuals d'humilitat
per escodrinyar la senzillesa
i poder així,
airejar el catàleg, etern
de la tendresa

Aprendre
a cobrir les passes sabudes
amb terra de color amarg
a desfer-se'n de la pensa
ensinistrada, latent
a saber estimar-se els
pètals color tristesa
a saber-nos-en un

2 comentaris:

Jose Ramon Santana Vazquez13 de març del 2010, a les 3:30
...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...

desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ

TE SIGO TU BLOG

CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...

AFECTUOSAMENTE:
JULI CAPILLA

ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE LOVE STORY, CABALLO, LA CONQUISTA DE AMERICA CRISOL.

José
ramón...
ResponElimina
Respostes
Llum Sánchez Penalva18 d’abril del 2010, a les 6:39
No sé que té que m'agrada, quelcom de rústic i sincer. A partir de hui vaig a seguir-te a veure que dius
.No t'espantes per tenir anys, també ens hi porten moltes soses bones...serenitat d'esperit, saber el que vols, destriar el que és significatiu...t'ensenya a estimar.

Fins aviat,
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.