La mort i la paraula

Ahir vaig rebre per correu el darrer llibre de Carles Camps Mundó, La mort i la paraula, guardonat amb el premi Carles Riba 2009. Me l’he llegit d’una tirada avui, al tren, i n’he quedat meravellat. El llibre "fa una reflexió profunda sobre la llengua i el discurs poètic, que intenten, amb les seues limitacions, donar sentit a la realitat i a la vida" –i al seu torn, també a la mort. Això, almenys, s’assevera a la pàgina de l’editorial que el publica. Jo hi veig també un joc de contraris entre la vida i la mort en què la mort venç, finalment, per inanició intrínseca a la vida. Per al poeta, la vida –la vida humana, almenys– és perquè hi són les paraules –o perquè hi som amb i per les paraules. És a través dels mots que cobrem consciència palmària, memòria plena. És amb el llenguatge que som, realment, éssers capaços de concebre l’existència, amb tots els ets i uts que calguen. Aquest és, paradoxalment, el triomf i la tragèdia dels humans. Una tragèdia doblement dramàtica en el moment que som capaços de pensar la vida –i la mort– i de fer-ne abstracció, tesi, filosofia; sense acabar de reeixir-hi, però. Els poemes de Carles Camps Mundó són la constatació ontològica del drama humà. Un intent de dignificació a través de la paraula que, ves per on, també ens desgracia. Al remat, hi resta la consciència dolorosa de saber-se mortal; el pànic davant el buit (?), el desconegut, l’ignot, la intransparència:

No som res més que vida,
només aquesta vida turmentada de paraules.
Vida explicada, vida que s’explica,
és cert, però res més que vida.
(Com el cuc, com l’ocell, com l’arbre.)

D’aquí que, tot i les paraules,
ens resulti impossible entendre la vida negada.
No podem ser la mort: ¿com viure-la?
Sempre l’instint d’encara,
només perdut en el desordre de l’anomalia.

Carles Camps Mundó ha escrit un llibre contundent, en què cada poema és, alhora, la peça d’un conjunt i una entitat autònoma, que destaca pel seu contingut i el domini formal.