El proppassat diumenge vaig fer 40 anys. Mare de Déu! 40 anys! Quatre dècades. 8 lustres. 14.600 dies. Poca broma. No em puc queixar, però. He aconseguit una estabilitat laboral i familiar que molts voldrien. I, a sobre, em puc permetre el luxe de la literatura i amb un cert èxit... Quan mire al meu voltant, veig que hi ha molta gent amb necessitats de tota mena. I si mire el món, encara pitjor. No sé a qui li he de donar les gràcies per la meua situació de privilegiat, perquè no sóc creient. Com que no tinc a qui donar-li-les, procure no queixar-me. Puc estar tranquil, doncs. He tingut molta sort en la vida –també l’he buscada, d’acord, però n’hi ha que la busca i no la troba. Ben mirat, encara sóc jove. Tot depén de la perspectiva dels altres, i de la consciència de les meues possibilitats. Saber què pots fer i què no en funció de l’edat que tens és molt important o, com a mínim, molt útil, si no vols fer el ridícul. Jo n’he aprés a temps –crec– i això m’ha estat ben pràctic. Si recorde quan tenia 20 anys, m’espante. No tenia res clar! No sabia què estudiar a què em volia dedicar, què faria en la vida... Tot era tan embolicat i difícil... Després, vaig madurar i ara he aconseguit gran part de les coses a què pot aspirar una persona normal. Apa, doncs! A continuar vivint. I espere que per molts anys...
dimarts, 23 de març del 2010
40 anys!
El proppassat diumenge vaig fer 40 anys. Mare de Déu! 40 anys! Quatre dècades. 8 lustres. 14.600 dies. Poca broma. No em puc queixar, però. He aconseguit una estabilitat laboral i familiar que molts voldrien. I, a sobre, em puc permetre el luxe de la literatura i amb un cert èxit... Quan mire al meu voltant, veig que hi ha molta gent amb necessitats de tota mena. I si mire el món, encara pitjor. No sé a qui li he de donar les gràcies per la meua situació de privilegiat, perquè no sóc creient. Com que no tinc a qui donar-li-les, procure no queixar-me. Puc estar tranquil, doncs. He tingut molta sort en la vida –també l’he buscada, d’acord, però n’hi ha que la busca i no la troba. Ben mirat, encara sóc jove. Tot depén de la perspectiva dels altres, i de la consciència de les meues possibilitats. Saber què pots fer i què no en funció de l’edat que tens és molt important o, com a mínim, molt útil, si no vols fer el ridícul. Jo n’he aprés a temps –crec– i això m’ha estat ben pràctic. Si recorde quan tenia 20 anys, m’espante. No tenia res clar! No sabia què estudiar a què em volia dedicar, què faria en la vida... Tot era tan embolicat i difícil... Després, vaig madurar i ara he aconseguit gran part de les coses a què pot aspirar una persona normal. Apa, doncs! A continuar vivint. I espere que per molts anys...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Per molts anys. Pels 40 i pels 20 (els 20 que va des dels 20).
ResponEliminaSalut i lucidesa!
Felicitats. Per molts anys que continues sentint-te tan afortunat.
ResponEliminaPer molts anys, Juli. Recorde que quan jo vaig fer els quaranta també vaig tenir un sentiment similar. Però a partir dels cinquanta ja ho veus d'una altra manera (però no t'ho pense contar).
ResponEliminaFelicitats!
Moltes felicitats des de Canberra, Juli. Privilegiats som els que puguem comptar amb el teu suport i la teua amistat, i llegir els teus poemes. Amb moltes ganes de veure't a desembre, i de coneixer la teua família. Reb una abraçada molt forta,
ResponEliminaJorge (Ngunnawal land)
Felicitats! Allò important, com expliques, és arribar als 40 amb una certa plenitud personal i professional. I és el cas. M'agrada aquesta visió optimista i encoratjadora perquè en unes setmanes jo vaig darrere.
ResponEliminaSalut, quinto!
Doncs això: per molts anys! Per què deu ser això que els que fan quaranta anys pensen que n'han fet molts i als que ja n'han fet cinquanta això els sembla no res?
ResponEliminaPer molts anys!
ResponEliminaA veure si concretem prompte eixa trobada que tenim pendent i xarrem.
Moltes felicitats i que els propers quaranta siguen els millors!
ResponEliminaJa m'agradaria! Totes les persones normals com tu, Juli! Per molts anys!
ResponElimina