Aquesta setmana em vam fer un regal inesperat. Un company de la faena, José Ángel, em va portar una samarreta que porta un emblema ben significatiu: “Sóc de poble”. És un regal que m’ha fet molta il•lusió perquè no me l’esperava. Un dia vaig vore que portava esta samarreta i li vaig dir que si me’n venia una. Va passar un temps i ja me n’havia oblidat i, dijous passat, me la va portar i me la va regalar. M’ha fet il•lusió perquè la càrrega simbòlica de la samarreta; però sobretot me n’ha fet, d’il•lusió, perquè José Ángel és de Granada, porta deu anys ací i ja parla un valencià com si fóra de qualsevol poble del país –millor dit: ja és d’ací del país. No és l’únic cas a l’institut. Hi ha un altre company de Càceres, Fernando, que també parla sempre valencià i amb molta solvència. Ben sovint, són els de fora els que millor s’hi integren, lingüísticament. Deu ser perquè no tenen prejudicis i perquè s’interessen per la cultura i la llengua pròpies d’aquest nostre petit racó de món. Segurament, conceben la llengua com un factor d’integració, d’enriquiment personal, un pont per al diàleg: una oportunitat o una invitació (subratllem-m’ho, això) i no una “obligació” (conéixer la llengua pròpia d’un país pot ser considerat una obligació?). La veritat, l’actitud de gent com la de José Ángel i Fernando emociona i és digna d’admiració. La samarreta que em van regalar té al darrere aquest escrit:
M’agrada ser de poble,
prendre la fresca a l'estiu,
conéixer a tota la gent,
la tranquil•litat,
els marges de pedra seca,
els camins polsosos,
les garroferes, els rius-raus,
les oliveres mil•lenàries,
els tarongers,
beure a les fonts,
els rius de canyar i baladre,
les nits del estiu,
els carrers estrets,
l’arròs amb fesols i nap,
l’ombra de la figuera,
els bancals d’ametlers en flor,
la flor del taronger,
tindre la muntanya a tres passes,
els aljubs,
les partides de pilota,
deixar la porta del carrer sense tancar amb clau,
les cama-roges,
les coques,
les coques d’embotit. que bo!
passejar pel carrer de baix,
pel d’enmig
i pel de l’embut,
beure en botija,
torrar cebes i carxofes a la ximeneia,
veure els estels per la nit,
el romaní i el margalló,
caminar per enmig del carrer,
la muntanya d’argilagues i brossa,
l’olor de la terra quan plou...
parlar valencià,
m’agrada ser de poble...
Què bonic! També a mi m'agrada ser de poble perquè he pogut viure tot això que diu el poema, i més.
ResponEliminaUn bon regal, sens dubte.
Paco, però és que tu tens la sort de viure al millor carrer del món, al carrer Portal de Sales de Sueca. El teu veí Voro Ortells.
ResponEliminaSí, Voro, tinc eixa sort, però tot i que ja he passat més de la meitat de la meua vida a Sueca, he viscut també a Sollana i Riola. Per a mi la sort de ser de poble és la sort d'haver tingut l'oportunitat d'haver saltat sèquies, de conéixer els camins del terme, de saber (tot i no haver estat mai llaurador) les tasques del camp, saber dels diferents oficis: fusters (voltats d'«encenalls de mantega», pintors que feien lliscar hàbilment el pinzell al final d'una canya, ferrers picant el martell sobre el ferro al roig viu, botiguers messurant l'arròs o el sucre en bosses de paper de manera impecable, dels talls ràpids i precissos del forner sobre els pans encara per coure... I també la sort de què els pares, i la gent, s'ocupara de corregir les incorreccions lèxiques i fonètiques que els xiquets pogueren produir amb jocs de paraules o fent burleta quan hom pronunciava d'igual manera «casa» que «caça».
ResponEliminaDe vegades pense que el poble d'avui és tan distint d'aquell poble que havíem conegut que em ve al cap Salvat-Papasseït amb aquells versos: «vosaltres no sabeu el que és guardar fusta al moll». Bé m'has donat peu una mica a la nostàlgia, però no ho vull ser, que el poble d'avui encara és ben preferible a la ciutat.
Amics, jo he viscut (a) dos pobles: Pedralba i la Font d'en Carròs, on visc ara, i me n'alegre molt. M'agrada i m'estime molt València, però preferisc viure a un poble. Hi ha coses -molt bones- que només les pots experimentar al poble: la clau al pany, la familiaritat al carrer, etc. També n'hi ha de roïns, però si en fas balança, per a mi hi guanya amb escreix la part positiva. Visca el poble!
ResponEliminaQuin poema més bonic! Com m'agrada!
ResponEliminaSi em permeteu fer un comentari, jo estic molt d'acord amb Juli. He viscut a València durant cinc anys (sóc estudiant de Filologia Catalana) i l'any passat el vaig passar entre Barcelona i Bellaterra. A la ciutat en qüestó d'oferta de cultura tenim un ventall bastant més ampli que el que ens puga oferir un poble. Però, la ciutat se'm fa asfixiant. Sols per veure una obra teatral, un espectacle muscal o un recital poètic, no em compensa l'estrés que suposa haver d'estar una hora per a anar a comprar un bolígraf o no poder anar a pegar una volta amb la teua gosseta pels bancals i agafar una taronja i jugar amb ella. O el simple fet de treure el cap per la finestra i saludar a la teua veïna que et pregunta si t'has assabentat del bàndol o parlar de com va la vida.
Eixa tranquil·litat, eixa familiaritat no me la dóna la ciutat. La prova està en el fet que allí vivíem tots els amics i no ens véiem mai. En canvi, al poble, ens retrobàvem el cap de setmana i era tot molt diferent. Al meu poble, La Font d'En Carròs, on he viscut tota la vida, com en tots els pobles hi ha coses bones i no tant bones; tanmateix, la qualitat de vida que et brinda un poble i més si t'agrada la natura i la respectes és immensament més satisfactòria que la de la ciutat.
Ara visc a Ròtova, l'amor m'ha dut cap allà. És un poble menut com Potries, 1500 habitants i escàs. No m'agraden moltes coses del poble, per exemple: la gent encara escodrinya més que a la Font, han enverinat gossos i gats perquè a algú molt inhumà li molesten els animals i més coses ... No conec a ningú i la gent em mira perquè sóc la nòvia del fill de Donet (el forner del poble) i és clar, això a Ròtova és notícia nova. Jo amb bona cara salude tot el món. Però quan aprens a passar d'aquests petits incovenients és quan disfrutes del fet de poder anar al forn i deixar-te casa oberta i no passa res, perquè sempre hi ha algú que té la pot cuidar.
Amb això vull dir que la cultura si la vols la pots trobar allà on estigues, la literatura si l'estimes sempre la dus amb tu i la qualitat de vida, ja la tria cadascú.
Un apunt, Gandia no té res a envejar València, més bé, tot el contrari. Els espectacles que du Gandia són molt més bons que els de València.
Una abraçada.
Em sembla un poema ple de vida. Encara que vaig nàixer a la "capi", dels estius sempre em quedarà el record de les garroferes, de les xéquies, de les ombres que ens donen els arbres i que tenen una frescor que mai el aïre condicionat podrà igualar.
ResponEliminaI tanmateix, la humanitat es dirigeix a les ciutats, una paradoxa perquè la ciutat ens deshumanitza. Serà aquesta la tragèdia del segle XXI: que la societat urbanitzada oblide els seus origens rurals fins a donar la esquena a la natura? Que us sembla a tots?
Jo sóc molt de ciutat. A pesar d'això, certes circumstàncies vitals m'han portat a viure a un poble (gran, però poble) de mar on estic molt contenta (per tenir prop la platja, sobretot. Ara bé, reconec que el text de la samarreta és ben bonic!
ResponEliminaDissabte de vesprada passejava jo per València ciutat amb la meva família. Solem baixar a ciutat una volta cada mes o mes i mig per fer-nos un xocolatet a una xocolateria famosa de la Plaça de la Reina. Passejant per allà, en veure tanta gent i tant de soroll, de trànsit, vaig pensar: ara mateix m'agradaria portar una samarreta on posara "SÓC DE POBLE". Ves per on avuí m'he trobat amb aquesta entrada.
ResponEliminaJo vull una d'eixes samarretes. On la puc comprar?
Josep et puc dir que al facebook hi ha un grup que es diu "M’agrada ser de poble" i allà ix la samarreta que diu:
ResponEliminala tranquil·litat, tindre el camp prop, els carrers estrets, fer un barret quan vaig a comprar el pa, sentir l'olor a flor de taronger, passejar pel mig del carrer, eixir a prendre la fresca a l'estiu, l'olor de la terra quan plou, jugar al truc, parlar en valencià i treballar pel meu poble.
Amb un text una mica més curt però val! Si la vols comprar posat amb contacte amb Pau, una xica de Benimodo que les ven:
pauarmachi@hotmail.com
Salutacions!
Juli,
ResponEliminaHi ha una altra persona a l'institut que parla sempre valencià i és d'Asturies, endivines qui pot ser?
Doncs si has pensat en Marta, has encertat.
Crec que també tenim sort de tindre aquests companys/es de feina!
Soc de poble també i n'estic orgullosa...
Salutacions