adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Canvis vitals

dilluns, 1 de març del 2010

Canvis vitals

Darrerament, he decidit fer alguns canvis, "professionals" i vitals; en poques setmanes. Sempre ho he fet. De manera sobtada, imprevista o imprevisible als ulls dels altres. Mai aquests canvis, però, aquestes decisions aparentment repentines, han obeït a un capritx, a una rauxa irracional, a un rampell. I, generalment, els canvis m'han estat amables, altament beneficiosos, a curt, mitjà o llarg termini. I mira que durant una època m'era ben redifícil canviar, prendre decisions dràstiques; sobretot en aquell temps en què els amics d'adolescència exerceixen sobre nosaltres una influència cabdal. N'hi ha que no ho supera i que es deixa arrossegar pel corrent, i en paga les conseqüències. Potser perquè ja em veig a tocar de la quarantena que m'hi he decidit. I, de moment, no n'estic gens empegueït, com dirien a Mallorca. Ja veurem més avant quin balanç en trac, de tot plegat. Anys a venir...

4 comentaris:

Teresa2 de març del 2010, a les 12:07
Què has fet, Juli???? Precisament estos dies pensava jo també en això dels canvis, i en el que em deia un amic sobre els canvis i en el que deia Punset en una conferència sobre els canvis. Quina casualitat!
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla3 de març del 2010, a les 14:49
Hola, Teresa. Sí, cal fer canvis en la vida. No són greus, tranquil·la. M'he deixat algunes coses que em neguitejaven i em llevaven molt de temps.
Espere que estigues bé.

Una salutació!
ResponElimina
Respostes
Júlia Zabala3 de març del 2010, a les 23:53
com t'entenc! jo faig una mica igual i sempre m'ha anat bé a pesar de les incomprensions de l'entorn. També ara estic en procés de canvis. Encara no sé cap on però hi haurà canvis. Espere que els teus siguen molt molt positius!
ResponElimina
Respostes
J.Salavert4 de març del 2010, a les 2:13
Em sembla una bona idea, Juli; tot canvi és per definició una passa endavant,mai darrere. Això dels quaranta, però, no hi és veritat. Els anys són, com gairebé totes les convencions humanes, marques i senyals que a la fi diuen molt poc. I també hi ha per a qui els anys que encara té que viure no deixen de ser una altra cosa que una mena de condemna, anys que viurà perquè no gosarà acabar abans de la data que hi ha marcada per cadascú de nosaltres.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.