adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Els mots ferits

dijous, 14 de juny del 2012

Els mots ferits

Un poeta amic meu (sobretot amic, abans que poeta) m'ha enviat un vídeo d'un grup del seu poble que ha interpretat un poema seu. El meu amic és Salvador Ortells, Voro. El grup, Pocatraça, de Sueca. La veritat és que la versió musical del poema no té desperdici. El videoclip (almenys abans en déiem així) combina amb molt bona traça el dramatisme del poema amb la sorna valenciana. No hi falta, doncs, el sentit de l’humor per a un tema a priori molt seriós, com és el de la desfeta amorosa. Tant de bo que aquesta iniciativa de Pocatraça servisca per a donar difusió al llibre excel·lent de Voro Ortells, Els mots ferits, encara inèdit (!), d’on procedeix el poema musicat per Pocatraça. Els mots ferits és un llibre enorme, majúscul; que em va commoure quan el vaig llegir per primera volta i que ara que el torne a llegir em sembla encara més gran, més important. L’autor faria bé de publicar-lo en alguna editorial sensible a la bona poesia.

Us deixe ací l’enllaç del videoclip: http://vimeo.com/43100271. Pocatraça són: Pablo Messeguer a la percussió; a la guitarra, Víctor Llombart, i Carles Lledó, al baix. La música del poema de Voro Ortells és d’Hugo Llopis. I l’enregistrament i àudio, de Fran Alberola. Aquest és el poema:

VIII

Seràs només

un cos de fang ressec,

els ulls somorts d’un cec.

Això només,

un fil de pols al vent

que fuig i es perd pels plecs

obscurs del temps,

un cor esgotat que abandona la lluita,

la petja d’un rostre que el temps desdibuixa.

Seràs només

un vers caient al buit,

la sang d’un mot ferit.

Això només,

el so d’un càntic trist,

el vel de boira i nit

que estén l’oblit,

el gest d’un somriure que el dol difumina,

la cendra ennegrida que queda en la pira.

2 comentaris:

PoCaTrAçA14 de juny del 2012, a les 4:59
Hola sóc Hugo Llopis, responsable (o irresponsable) de PoCaTrAçA.

Sols vull agraïr-te els teus comentaris en nom de tota la gent que formem Pocatraça i afegir la meua admiració pels Mots Ferits de Voro Ortells.
ResponElimina
Respostes
J.Salavert14 de juny del 2012, a les 13:43
M'ha semblat un videoclip molt bo, amb una realització impecable. I del poema no cal afegir res al que has dit, Juli.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.