Sensacions

Ahir, després de vora un any i tres mesos, vaig tornar a jugar al frontenis. Dues partides. Ja havia provat deu minuts dijous passat; una mica per casualitat, quan vaig pujar a la Plana, a vore els meus companys i amics de l’equip de la Font. En vaig tindre prou amb uns pocs minuts perquè m’enxampara el cuquet de la pilota. I dissabte ja en vaig fer dues partides. Vaig tornar a experimentar les sensacions que sempre m’ha proporcionat el frontó. En són moltes, les sensacions: una pruïja enèrgica i emocionant, una inèrcia i un vertigen, un impuls, una quimera, unes ganes incontestables, una força irreprimible, una poètica, una obsessió, un horitzó anhelat, una llibertat que llisca per l’aire cada vegada que fas anar la pilota contra la paret... No vaig jugar gens bé, òbviament, sobretot a la primera partida. Tenia por de fer-me mal a la cama operada, tot i que me l’havia protegida a consciència, amb dues genolleres ben fortes que me la immobilitzaven prou i, alhora, em donaven seguretat, física i, sobretot, mental. A la segona partida, però, ja em vaig sentir molt més còmode i amb més confiança. Em pensava que mai no tornaria a jugar al frontenis i, ja ho veieu, hi he tornat...