adesiara (notes vitals, culturals i literàries): The Boss

dilluns, 4 de juny del 2012

The Boss

El proppassat dissabte vam assistir al concert que Bruce Springsteen va fer a l'estadi d'Anoeta, a Donosti. Un concert increïble. La premsa basca se'n va fer ressò a bastament a l'endemà, i la xarxa en va plena, de comentaris elogiosos. I no és per a menys, perquè val a dir que el concert va ser memorable. Tres hores intenssíssimes de rock pur que el Boss sap amanir amb mestria amb petites picades d'ullet al gospel i al folk d'origen irlandés. Tres hores ininterrompudes per a un home de seixanta-dos anys! Ningú no ho diria perquè el Boss es mou per l'escenari sense parar, sense estridències i bots estrambòtics, però sense aturar-se, ni un moment. Fins i tot s'hi va pemetre alguna carrera fugaç (els segons durant els quals va perseguir un xiquet per l'escenari van ser entranyables, com va ser, també, inoblidable, quan li va cedir el micròfon).

Era la quarta vegada que el véiem i, sens dubte, aquesta darrera ha estat la millor de totes. De bon començament, durant la primera mitja hora, l'experiència va ser literalment enervant, electritzant. Tan emocionant que amb prou feines podies contenir les llàgrimes. La pell s'exaltava. Es derbordaven les emocions. Bruce et captiva i t'enxampa amb la seua energia quasi sense límits i el seu tarannà amable; amb la seua generositat i la seua personalitat carismàtica. Té el concert molt ben pensat, amb un ordre que combina amb destresa les peces rampants amb els temes més melodiosos. Tot ben apamat i calculat, sí, però donant lloc també a la improvisació obligada per les peticions del públic. Un públic madur i asserenat que, per unes hores, va oblidar les tribulacions i les obligacions pròpies dels adults en favor del millor espectacle de rock possible. Una cerimònia i un ritual, el del rock de Bruce: inigualable. I un públic feliç que, gràcies al Boss, va obviar la pluja que queia implacable la nit de dissabte passat sobre l'estadi d'Anoeta. Una pluja i una música redemptores per a uns temps tan difícils com falsos i oliosos. Gràcies, Boss!

2 comentaris:

J.Salavert4 de juny del 2012, a les 16:42
Mai no m'ha entusiasmat el Boss, però sí m'admire de vore que encara tens les energies i la joventut per a anar tan lluny a un concert de tres hores!
A gaudir-lo, vosaltres que pugueu!

Una forta abraçada,

Jorge
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla5 de juny del 2012, a les 2:56
Jorge, no en sóc un fan incondicional; però la professionalitat com a músic que demostra i el seu compromís amb les persones són admirables. El concert va estar fantàstic, de veres.

Salutacions!
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.