Camins que es troben

A la Capella de La Misericòrdia de Palma, i encara fins al 30 de gener, s’hi pot veure l’exposició “Maria Antònia Salvà – Llorenç Riber. Camins que es troben – 50è aniversari”, feliçment assessorada per na Lluïsa Julià i en Damià Pons, respectivament. Es tracta d’una exposició sobre dues de les tres figures –la tercera és la de Miquel Ferrà– que la història literària encabeix en la primera generació de l’Escola Mallorquina, la de 1906, i que va tenir en la revista Mitjorn el seu “òrgan” d’expressió. (La segona generació, del 1917, està constituïda per Guillem Colom, Miquel Forteza i Joan Pons i Marquès, la qual tingué com a mitjans de difusió l’Almanac de les Lletres i La Nostra Terra.) Totes dues generacions van tenir com a referents estètics Miquel Costa i Llobera, autor d’unes Horacianes (1906), i Joan Alcover, la tràgica vida del qual, marcada per les desgràcies familiars, va reflectir en obres cabdals com ara Cap al tard, La relíquia o Desolació. La contribució de l’Escola Mallorquina al noucentisme, moviment estètic de gran transcendència política i cultural a Catalunya, va ser substancial, sobretot pel que fa al preciosisme lèxic que els poetes illencs hi van aportar. A les Illes, però, no hi va haver una connivència i col·laboració entre els artistes i els polítics, entre els intel·lectuals i la burgesia. Una col·laboració que a Catalunya es va traduir en el desplegament d’una autèntica xarxa de modernització de la societat catalana i en la dotació d’institucions de tot tipus: literàries, lingüístiques, polítiques, educatives... A les Illes, idò, no hi va haver cap poder autòcton que assumís els objectius programàtics de l’Escola Mallorquina, com sí que va succeir a Catalunya amb el noucentisme. Una altra diferència substancial amb els noucentistes catalans va ser la idealització de Mallorca i el predomini de la poesia paisatgística i elegíaca, com és el cas de Maria Antònia Salvà –si més no, en una primera etapa– i de tants altres autors mallorquins de l’època. Els noucentistes catalans, en canvi, van posar el model de ciutat –juntament amb la civilització i el món grecollatí– com a referent que calia seguir i imitar.
I què fèiem, mentrestant, els valencians? Al País Valencià, hi ha la generació poètica de 1909, amb figures com ara Miquel Duran i Tortajada, Josep Maria Bayarri, Jacint Maria Mustieles i Daniel Martínez Ferrando; i en narrativa cal destacar la figura d’Ernest Martínez Ferrando, germà del poeta, autor de reculls de contes com ara Les llunyanies suggestives i altres proses (1918) o Històries i fantasies (1924). Aquest autor, però, va desenvolupar tota la seua obra literària i la seua trajectòria professional, com a director de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona. No és casualitat, que aquesta mateixa ciutat fóra també l’escenari on Llorenç Riber va desenvolupar, de 1913 al 1936, una frenètica activitat com a articulista i traductor dels clàssics, al servei de l’Església de Catalunya i d’institucions vinculades amb el noucentisme. Riber, però, va marxar a Madrid l’any 1940, i es va integrar plenament en la vida cultural i periodística castellana, l’única permesa a l’època. Ignore quina va ser la relació –si n’hi va haver, que supose que sí– entre aquest sacerdot mallorquí i l’inefable Xènius, Eugeni d’Ors. Però potser això és matèria d’una altra exposició. Mentrestant, no us en perdeu aquesta sobre dues figures transcendentals de l’anomenada i ben meritòria Escola Mallorquina.