adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Flastomades mallorquines

dimecres, 14 de gener del 2009

Flastomades mallorquines

Qui diu que els xiquets d'ara no són enginyosos? Com sempre, n'hi ha que sí que ho són. Jo almenys en tinc dos a l'IES Guillem Cifre de Colonya (Pollença), que són molt originals. En una bitàcola que han de fer, un alumne hi ha apuntat una sèrie de flastomades (blasfèmies) mallorquines ben interessants, amb un colofó, ben graciós, en què es disculpa...

Vos les reproduïsc:

Flastomades mallorquines*

Mal caigués la seu, i hauria feina per tothom.
Te fotré a jeure amb els talons darrera.
Mal ploguessin caps de sants!!
Mal te morissis d’oi tapat de moc.
Què saps tu de monyir truges, si lo més redó que has vist és un meló.
Ets un cap de porc amb orelles.
Mitja punyeta, no fa l’alçada d’un ca ajegut.
Passar pes cap de fava amb orelles i saber-ho tot.
Ets més llest que sa cusseta d’en Jaume Mates.
No ets més pur perquè no t’entrenes.
Eren set que l’agontaven i encara pixava tort.
Mal no et surti un fill amb pits.
Badeu de truges mamelludes! Són més xafarderes que les bugaderes.
Ets més perillós que en Mates amb una palera.
Te’n pegaré una que pareixerà que el món t’empeny.
Ets més caparrut que una truja sorda.

* No et malpensis! Tot ho he demanat a pares, padrins, etc. Vull dir: jo això no ho dic.

5 comentaris:

Emili Morant14 de gener del 2009, a les 3:09
Ostres, Juli, quan he vist el títol del teu "post" a la meua pàgina em pensava que era un plat típic d'allà... No sé, "flastomades", com les ensaimades i tot això...!

Me les apunte per a ampliar el meu repertori de "brofegaes"...
ResponElimina
Respostes
Anònim14 de gener del 2009, a les 10:05
jajajaja! La disculpa és el millor de tot!
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla14 de gener del 2009, a les 11:22
Sí, sí. Són ben enginyosos i "descarats" alguns alumnes. Ja s'han guanyat la meua simpatia, però.
ResponElimina
Respostes
Anònim14 de gener del 2009, a les 13:17
És boníssim! jajaja

(per dues coses: perquè ens dóna cultureta i perquè la disculpa m'ha recordat l'enginy d'alguns escriptors medievals)

De segur que t'ho passes pipa a classe amb estos xiquets :-)
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla15 de gener del 2009, a les 4:44
Sí, la veritat és que m'ho passe bé. Com diu Emili, més enllà de Sueca, la gent està una mica boja. És una broma, clar.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.