Un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i unes finestres, com a símbols

La segona entrada d'enguany (i també el fragment que acompanya el títol del nou blog) és un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Des que sóc a Mallorca -intermitentment, si més no-, que em va sorprendre una constant estètica, un element material, que és per tota l'illa: les famoses finestres mallorquines: de fusta, amb llistons inclinats, que amb prou feines deixen passar-hi els fils de la llum. Són a tot arreu, gairebé sempre verdes, i reclamen una austeritat de portes endins, d'intimitat familiar, plenament illenca, com una metàfora o símbol del caràcter illenc: més introvertit que el valencià, em pareix; almenys, és aquesta la primera impressió que en tinc, dels mallorquins, i ja sé que les generalitzacions són odioses. Quede clar que només és una primera impressió (ja en parlarem més avant). Al pis on m'he instal·lat hi ha també aquestes finestres típiques. Aquestes finestres i el poema de Rosselló-Pòrcel diuen molt també de com visc ara a Palma. Torne de la feina i trobe el pis on m'allotge tancat amb pany i forrellat: "Finestres / de la casa tancada, / quan torno, d'horabaixa, /girant-me adesiara". Jo, sempre que puc, les òbric de bat a bat, "les finestres de la casa tancada". Vull que hi entre la llum al meu quarto, tanta com siga possible, vull alegria. M'enyore de València i, sobretot, dels meus.