adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i unes finestres, com a símbols

dissabte, 3 de gener del 2009

Un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i unes finestres, com a símbols

La segona entrada d'enguany (i també el fragment que acompanya el títol del nou blog) és un poema de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Des que sóc a Mallorca -intermitentment, si més no-, que em va sorprendre una constant estètica, un element material, que és per tota l'illa: les famoses finestres mallorquines: de fusta, amb llistons inclinats, que amb prou feines deixen passar-hi els fils de la llum. Són a tot arreu, gairebé sempre verdes, i reclamen una austeritat de portes endins, d'intimitat familiar, plenament illenca, com una metàfora o símbol del caràcter illenc: més introvertit que el valencià, em pareix; almenys, és aquesta la primera impressió que en tinc, dels mallorquins, i ja sé que les generalitzacions són odioses. Quede clar que només és una primera impressió (ja en parlarem més avant). Al pis on m'he instal·lat hi ha també aquestes finestres típiques. Aquestes finestres i el poema de Rosselló-Pòrcel diuen molt també de com visc ara a Palma. Torne de la feina i trobe el pis on m'allotge tancat amb pany i forrellat: "Finestres / de la casa tancada, / quan torno, d'horabaixa, /girant-me adesiara". Jo, sempre que puc, les òbric de bat a bat, "les finestres de la casa tancada". Vull que hi entre la llum al meu quarto, tanta com siga possible, vull alegria. M'enyore de València i, sobretot, dels meus.

13 comentaris:

Jordi Llavina4 de gener del 2009, a les 2:53
Juli,
l'enhorabona pel nou bloc. Que tinguis una estada mallorquina ben productiva (quina sort que tens, de poder ser a Palma... tot i l'enyorança valenciana!)
ResponElimina
Respostes
Emili Morant4 de gener del 2009, a les 4:07
Ostres, en la primera lectura havia entés que el títol era "Aventura a deshora", i m'he quedat un poc flipat. Però no, ja veig que simplement són coses de poeta rodamón, em deixes més tranquil... :-)))
ResponElimina
Respostes
Mondhell4 de gener del 2009, a les 4:38
Juli a Mallorca! Ja deia jo que no trobaba cap assignatura teua per la universitat d'Alacant. Hauré de conformar-me amb els profesors que per ser castellanoparlant ja et donen l'equena i et trauen les ganes de fer la capacitació.
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)4 de gener del 2009, a les 14:28
Jordi, gràcies. Sí, realment és una sort, pq Mallorca és un paradís.

Emili, ja veus, coses de poetes.
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)4 de gener del 2009, a les 14:30
Mondhell, realment, eres molt amable. M'ha emocionat el teu comentari. Vaig disfrutar molt fent classes de valencià a la Universitat d'Alacant, de veritat. La meua actitud ha estat d'intentar transmetre que el valencià no és una obligació, sinó una oportunitat. Veig que tu vas captar la meua intenció, i això em fa feliç. Gràcies de tot cor.

I molts sort!
ResponElimina
Respostes
Anònim5 de gener del 2009, a les 0:02
Enhorabona pel blog i per tantes altres coses
esperança
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla5 de gener del 2009, a les 1:26
Gràcies, Esperança: ja estàs entre els meus favorits.
ResponElimina
Respostes
Teresa5 de gener del 2009, a les 2:02
M'agrada molt el Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Recorde quan el llegíem amb el Vicent Salvador i també recorde quan va caure a l'examen d'Anàlisi de poesia: plovia moltíssim, i el soroll i la olor de la pluja caient a terra contribuïa a enriquir el poema i la situació. Realment vaig gaudir molt fent aquell comentari d'examen...

Una abraçada ben forta des del teu País
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla5 de gener del 2009, a les 6:34
Boníssim, el Bartomeu! Els anys de la Facultat van ser realment meravellosos... Vam tenir molta sort de tenir companys com tu i professors com el Vicent Salvador...
ResponElimina
Respostes
novesflors5 de gener del 2009, a les 11:24
Hola,
M'ha estranyat que em visitara un tal "ventura-adesiara" que no sabia qui era i he vingut.
T'afegiré.
ResponElimina
Respostes
Juli Capilla5 de gener del 2009, a les 14:24
Doncs, gracietes!
ResponElimina
Respostes
Anònim6 de gener del 2009, a les 13:45
Hola Juli, enhorabona pel nou blog i pel cabàs de premis que has guanyat (l'últim el d'Alzira, que vam vore a l'Illa amb foto i tot).

Una abraçada
Josep
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)8 de gener del 2009, a les 2:51
Hola, Josep! Gracietes pels comentaris i moltes felicitats pel teu aniversari. 40 anys és una bona edat. Encara ets jove...

Una abraçada
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.