Per què ventura i adesiara?

He decidit encetar un nou blog. Any nou, vida nova, se sol dir. Cada època té les seues coses. I crec que paga la pena d'encetar un nou quadern de notes..., per moltes raons, entre les quals hi ha un canvi professional i vital: des del passat 27 d'octubre que visc a mig camí entre Mallorca i el País Valencià. Entre setmana a l'illa gran, fent de professor de Secundària de "Llengua i literatura catalanes"... És paradoxal que siguem precisament tants valencians els qui fem classes de l'assignatura esmentada, perquè és precisament a València on més ha arrelat el secessionisme i l'anticatalanisme més viscerals. A mi aquest tema em cansa profundament i, sobretot, m'entristeix. És com si València i rodalia hagueren quedat postrades per sempre en qüestions de la llengua pròpia, com si un tel d'intolerència i d'animadversió animals ens hagueren enterbolit per sempre la raó. N'hi ha qui s'ha begut l'enteniment i no poden admetre que la realitat valenciana té unes arrels històriques i filològiques... Però no volia entretenir-me amb aquest fenomen tan trist... Només volia explicar que he triat aquestes dues paraules del blog, ventura i adesiara (explicades al primer post d'aquest blog), perquè són ben presents entre els nostres germans illencs. A ses Illes conserven paraules ben boniques, ben sovint es tracta d'arcaismes que comparteixen també amb nosaltres, els valencians: escurar, granera, poal, esclatasangs...; d'altres són "de collita pròpia". Un dels avantatges que té considerar que els valencians formem part d'un tot lingüístic més ampli, que supera les fronteres administratives o autonòmiques, és que et permet de compartir i de gaudir de totes les sonoritats de la nostra llengua; i no només això, sinó sobretot, de compartir el teu temps, la teua conversa, amb una gent que pateix les mateixes mancances que nosaltres i que, malgrat tot, persevera per protegir i per trasmetre la seua llengua, per mantenir una manera de veure el món ben particular, ni superior ni inferior a qualsevol altra, sinó, simplement, diferent. En aquests temps que corren la diferència és una riquesa que cal protegir. Perquè en la diferència hi ha, crec jo, la gràcia -l'essència- de l'ésser humà. Compartir, dialogar, intercanviar... són verbs generosos que la intolerància entrebanca de manera barroera i trista. Ses Illes són un paradís (no només lingüístic) que els valencians que hi treballem tenim el privilegi de gaudir plenament, perquè entenem -i parlem- la llengua del país, que és també el nostre país. Jo els estic molt agraït, als illencs; per la seua amabilitat i bona acollida, és el mínim que puc fer: moltes gracis.