adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Dia dels sants Innocents

dimecres, 28 de desembre del 2011

Dia dels sants Innocents

L’amic Jaume Buigues Vila, de Teulada (Marina Alta), m’ha enviat una informació que al seu torn li ha fet arribar la Colla el Falçó del seu poble, sobre la festa dels sants Innocents. Com que la trobe molt interessant, vos la transcric:

“Les celebracions que s’escauen el dia dels Innocents són hereves tant de la llegenda dels infants degollats per Herodes com de les antigues Festes de Folls medievals i també de les Saturnals romanes. Es tracta d’un dia carnestoltenc en què preval i es tolera la disbauxa, el desordre festiu i la inversió dels rols socials. Aquest dia de “món al revés” forma part de les anomenades “llibertats de desembre” que comencen per Sant Nicolau, el 6 de desembre i acabaven el 28 de desembre. Aquests dies de disbauxa, burles, provocació i inversió dels rols socials sorgeixen durant els dies d’avorriment i impàs que segueixen a la fi de les tasques agrícoles de la sembra, durant el moment en què la terra està adormida i el temps lliure és ben abundant. És durant aquest temps sense feina al camp que el jovent utilitza per esplaiar-se de valent, relacionar-se amb tothom i divertir-se. Totes aquestes bretolades estan socialment permeses aquest dia amb el convenciment de que, en el fons, el desordre efímer garanteix l’ordre permanent.

La maula, càguila o llufa
Una de les principals activitats dels més joves és l'acció de penjar o posar la maula, càguila o llufa a algú en senyal de burla. La maula, càguila o llufa és un tros de paper o drap amb silueta humana que s’enganxa a l'esquena de qualsevol persona incauta sense que se n’adone.

Bromes
Una altra de les característiques de la Festa dels Innocents en molts indrets del país és la realització de gamberrades i bromes més o menys agosarades, sovint perpetrades pels joves. Les bromes es fan a determinades persones amigues o familiars que “s’ho han guanyat durant l’any”. Trucades telefòniques absurdes o de mal gust anunciant catàstrofes inexistents, llançament de bombes fètides en indrets com cinemes i l’interior dels transports públics i altres bromes de tot tipus, com tapiar la porta de la casa d’algú, llançar detergent a les fonts públiques, etc.
De ben antic era coneguda i famosa la broma dels ferrers valencians, que el dia dels innocents calfaven al fornal una ferradura vella, i quan era roent, la tiraven al carrer. L'atracció que produïa la ferradura per la creença que portava sort, feia que ben prompte algun vianant l'agarrés i es cremés els dits en tocar-la, en mig de la rialla dels ferrers.”

1 comentari:

Igor28 de desembre del 2011, a les 6:55
O les bombes fètides. Ni les recordava... Collons amb els ferrers valencians!!!
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.