dimecres, 7 de desembre de 2011

Més lectures. Pàmies, Lozano i Benedetti

Darrerament, algunes lectures més de contes: els Cuentos completos, de Mario Benedetti; Si menges una llimona sense fer ganyotes, de Sergi Pàmies, i Femení singular, d’Urbà Lozano. Tots tres m’han agradat. El de Pàmies el rellig, i no em decep en absolut. És ple d’històries urbanes i actuals, amb personatges histriònics i estrafolaris, pusil·lànimes i insegurs. Contes que mostren com n’és de complexa i absurda la societat urbanita en què vivim. N’hi ha de ben intel·ligents, amb trames perfectes. Un treball narratològic impecable. Es tracta de contes no massa llargs, amb la mesura justa. Més aviat curts i efectistes. Pàmies i Monzó són sempre una garantia. “Monovolum”, “Sang de la nostra sang”, “Brindis”, “Experiment”, “El desenllaç” en són alguns de més representatius, de la manera de fer d’en Sergi Pàmies.
El d’Urbà Lozano també m’ha agradat molt, i està en la mateixa línia de reflex de la precarietat anímica dels humans contemporanis que sovintegen Pàmies, Monzó, Jovi Lozano-Seser... Té, a més, el mèrit de posar-se en la pell de les dones. Tots els contes de Femení singular estan protagonitzats per dones amb alguna mena de tara específica. Mireu, si no, els títols del recull: “Previnguda”, “Voluptuosa”, “Viciosa”, “Ordenada”, “Enyoradissa”... La mateixa operació es podria fer amb els homes. Llavors, les tares serien més alarmants, n’estic segur, atès els complexos –d’inferioritat i de superioritat–, les tribulacions, les obsessions i les dèries que tenim els homes, en el difícil encaix en una societat que aspira –i rarament ho aconsegueix, trobe– a la igualtat entre gèneres. Contes curts, també. Càpsules de literatura breu. Esbossos caricarutescos que deixen entreveure un punt d’ironia i de sana crítica als comportaments histèrics d’alguns estereotips de gènere femení. Repetisc, si es fes la mateixa operació amb els homes, n’eixiríem més escaldats encara.
Els de Benedetti, també m’han fet el pes. N’hi ha de memorables: “El césped”, “Cleopatra”, “Los vecinos”, “Miss Amnesia”, “Péndulo”, “La noche de los feos”, “El Otro Yo”... No m’han agradat, però, alguns de molt sofisticats o rebuscats, i massa llargs. Hi he trobat també una mentalitat que a mi em sona antiga, com molt cavalleresca i protocolària. Benedetti, però, és un narrador agut, amb molt d’ofici.
Tres lectures satisfactòries, doncs. 

2 comentaris:

  1. Una heretgia, posar-me en un post amb Pàmies i Benedetti. Però s'agraeix igualment (és a dir, moltíssim). Una abraçada.

    ResponElimina
  2. M'ha agradat el teu recull de contes. Tenen molt de nivell, si no, no ho diria.

    Felicitats!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest bloc pot publicar entrades.