divendres, 16 de desembre de 2011

T’hauria de caure la cara de vergonya

M’he llegit el primer llibre d’en Sergi Pàmies, T’hauria de caure la cara de vergonya. Va ser el primer a publicar, el 1986. Llavors, tenia només 26 anys. Era molt jove. I es nota. Una opera prima molt meritòria per a l’edat de l’autor. I, tanmateix, ja hi apuntava maneres. Un agosarament i una desimboltura narratius ben apreciables. L’agilitat de les històries, el domini del llenguatge, el dinamisme de la prosa... No és el millor llibre de l’autor, clar, però, si en seguim la trajectòria, comprenem que com a exercici literari, incipient i atrevit, és molt lloable. Els contes, urbanites, cosmopolites, frescos, i d’una actualitat paorosa, a pesar dels anys que han passat, ens remeten a situacions reconeixibles. N’hi ha, també, de surrealistes, fantàstics, impossibles, divertits. Potser el millor de tots és el que dóna nom al recull. També caldria destacar-ne “Sucursal”, “Varsòvia”, “Als límits del fricandó”, “Fetus”, “Caixa oberta” i “Poeta”. Entre aquest primer recull i el darrer, La bicicleta estàtica, hi ha una distància abismal, en anys i en altura literària. Sia com sia, Pàmies és essencial, enginyós, sincer, honest, un escriptor amb molt d’ofici que paga la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.