La mà de ningú

M’he llegit d’una tirada, en un parell de dies, la darrera novel·la de Vicent Usó, La mà de ningú. M’ha encantat. De fet, des que la vaig començar que m’ha mantingut enganxat, a l’expectativa, intrigat, il·lusionat. És d’aquelles novel·les que et fan estimar –més encara– la literatura. Però no convé parlar massa de la novel·la. Bé, cal parlar-ne, és clar, perquè s’ho val, i molt, però sense avançar els esdeveniments. Si la recensió de la novel·la insinuara algun aspecte clau sobre la línia argumental, la desgraciaria. Paga la pena, doncs, que siga el lector qui la descobrisca directament, sense cap mena d’explicació d’altri. Glossar-la ací, en unes poques línies, ni que fóra un esbós, seria un error imperdonable. No vull avançar, per tant, ni el més irrisori comentari sobre la trama i els personatges. Només puc dir que la seua estructura –com un trencaclosques, n’han dit ja alguns que també l’han llegida– és d’una perfecció admirable. Algú ha encabit La mà de ningú dins del calaix de sastre de la novel·la negra. En té elements, sí, però crec que va molt més enllà. N’hi ha també un component social, d’estricta actualitat, que ens incita a reflexionar. I tant que ens hi “obliga”, a pensar! Fins al punt que hi constatem com n’és, de terrible, la realitat que ens envolta. Ho és tant que esgarrifa només de pensar-hi. Una vegada més la realitat supera –per macabra– la ficció. I ací Vicent Usó no ha fet sinó aprofitar –amb la intel·ligència d’un escriptor sagaç– aquest filó de la realitat, a fi de tornar-nos-en un reflex cru en l’espill en què, ben sovint, no gosem mirar-nos, ni tan sols de reüll. Un espill que fa feredat, val a dir. A més, hi ha els personatges, principals i secundaris, elements fonamentals en la configuració de l’estructura perfecta de què parlàvem adés. I les variacions i els petits salts temporals, disposats a consciència per l’autor en els capítols. I l’atzar com un element tan gratuït com, de vegades, definitori en la vida de les persones. La darrera novel·la de Vicent Usó ens mostra la veu d’un autor solvent, madur, amb molt d’ofici (amb aquesta ja en té quasi una desena de novel·les publicades). Un narrador de trama i personatges que no s’entreté en bagatel·les innecessàries. I un apunt més: seria fantàstic traslladar aquesta novel·la a la gran pantalla.
Excepcionalment, sense ànim de trair l’esperit d’aquest comentari, i amb l’únic objectiu d’atraure més encara l’atenció del potencial lector de La mà de ningú, us transcric la sinopsi que podeu llegir a la contraportada del llibre:

La vida és molt tranquil·la en aquell poble del nord de França. Un matí de novembre, però, un pagès de setanta-sis anys, antic combatent a la guerra d’Indoxina, troba una mà amputada enmig d’un camí rural. Una mà que ningú no sap com hi ha anat a parar. A partir d’aquesta troballa macabra, s’inicia una història que anirà creixent amb la intervenció d’altres personatges: un transportista que conversa tot el dia amb una amant imaginària, un immigrant senegalès que ven pel·lícules al carrer, una okupa que fa malabars, un metge vidu amb dues filles petites... Vides senzilles que amaguen totes algun secret i que es veuen transformades, de sobte, per una trama criminal.