diumenge, 18 de desembre de 2011

Guadalajara

He rellegit Guadalajara, de Quim Monzó. Al cap dels anys, hi aprecie millor la vàlua d’aquest llibre, la manera de fer de l’autor, l’estil. En percep els matisos amb més coneixement de causa –trobe– i més bagatge lector. Monzó m’agrada més ara que vint anys arrere, quan el vaig descobrir a la facultat (com passa el temps...) gràcies als excel·lents professors que hi vaig tenir (pense en Vicent Alonso i Carme Gregori, per exemple, però en teníem molts més, de bons, per sort).
Guadalajara és semblant a El perquè de tot plegat. No debades són pròxims, temporalment. El perquè... es va publicar l’any 1993. Guadalajara, el 1996. En tots dos, es nota l’empremta del nord-americà James Finn Garner, per la irreverència i la rebel·lia d’alguns “contes per a nens i nenes políticament correctes”. Pense, per exemple, en “A les portes de Troia”, “Les llibertats helvètiques”, Gregor” i “Fam i set de justícia”, on clàssics de la literatura universal (Ulisses, Guillem Tell, Kakfa i Robin Hood), són versionats per Monzó amb gràcia, desmitificant-los i, fins i tot, ridiculitzant-los. Altres contes incideixen o exploten més la cara absurda dels humans, i el fantàstic. Per a mi, el conte més interessant de tot el recull és “La força centrípeta”, on l'autor transforma per complet les lleis de la física que regeixen la realitat, per tornar-nos-en una dimensió que, a més d’onírica, esdevé terriblement perversa. El vessant metaliterari o lingüístic hi és molt present, també, en alguns contes, com ara “La literatura” o “Els llibres”. I l’absurd, el podem trobar a “Vida familiar”, “Vida dels profetes”, “El dia de cada dia” o “La vida és tan curta”.
Tot i no tenir la força d’El perquè de tot plegat –segurament, perquè el precedent d’aquest recull minoritza el factor sorpresa en els llibres posteriors–, Guadalajara es fa de molt bon llegir. És entretingut i intel·ligent. I, a més, no hi falta l’humor desengreixador. Aquell humor sa i higiènic que serveix perquè els escriptors sublims –i la literatura “amb majúscules”– toquen, de tant en tant, de peus a terra.

1 comentari:

  1. Moltes gràcies, Juli. Jo he aprés molt, i continue aprenent cada dia, dels estudiants intel·ligents i encuriosits com tu i com Maite (entre molts altres)
    Carme

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.