Caribou Island

“En aquell moment, però, Alaska li va semblar la fi del món, un destí d’exiliats. A Alaska hi anaven els que no encaixaven enlloc, i si allà tampoc no trobaven on aferrar-se, simplement queien a l’abisme. Tots aquells poblets minúsculs no eren sinó enclavaments de la desesperació.” (p. 147)

La nova novel•la de David Vann, Caribou Island, que en català l’han traduïda avantposant-hi un substantiu tan premonitori com innecessari, Desolacions, porta el “llast” de l’anterior lliurament, Sukkwan Island, amb la qual li va ser concedit el Premi Llibreter –entre altres– i un èxit de crítica i de lectors inusitat per a un autor que va fer mans i mànigues per veure la novel•la publicada (paradoxes del món editorial). En aquella primera novel•la -que recordava molt, per la manera de fer i la temàtica, al Cormac McCarthy de La carretera-, un pare i un fill lluiten per sobreviure en un ambient hostil, en una illa deshabitada d’Alaska assetjada pel fred i les inclemències del temps. En Jim, el pare, que fuig d’ell mateix, del seu fracàs vital, arrossega el fill, després de dos fracassos matrimonials. Sukkwan Island té un punt d’inflexió sorprenent que manté el lector expectant, tot i que, al meu parer, no assoleix el nivell d’intensitat narratiu ni la tensió moral de la novel•la de McCarthy.
A Caribou Island l’escenari és el mateix, una Alaska desolada i implacable que aboca els personatges de David Vann a la desesperació i al nihilisme total. Ara no són un pare i un fill els protagonistes sinó un matrimoni acabat de jubilar-se que miren d’esbandir el seu fracàs vital fugint d’estudi, és a dir, anant-se’n a una illa solitària a viure-hi. En Gary i la Irene porten trenta anys junts però no s’estimen, o no ho tenen clar, en un desassossec constant que exaspera el lector. Al voltant d’ells hi ha també una sèrie de matrimonis molt més joves però igualment marcats per la desídia i el tedi matrimonials. Els fills d’en Gary i de la Irene, Rhoda i Mark, no són feliços -per raons divergents, però no ho són-, i les seues parelles respectives, en Jim i na Karen, tampoc. És curiós -i un encert, de fet- que David Vann recupere ací el personatge d’en Jim, que podem identificar perfectament amb el Jim pare de Sukkwan Island.
Què és el que resulta criticable de Caribou Island? Fa l’efecte que aquesta segona novel•la és molt més previsible que la primera. És reiterativa en l’escenari i en la trama, amb un desenllaç que el lector ensuma des de bon començament. I, sobretot, ensopeix el fet que la trama s’estire al llarg de 261 pàgines; si més no, a mi m’ha resultat un punt avorrida i freda. Tampoc no acaba de rutllar la insistència nihilista. Tanta desesperació embafa i, a més, la fa poc creïble, perquè no deixa ni la més mínima possibilitat de respirar, la més mínima oportunitat o vàlvula d’escapament, i això crec que l’ofega i, al seu torn, ofega també el lector.
La biografia de David Vann ha estat marcada per la ruptura matrimonial dels pares i, sobretot, pel suïcidi del seu pare. És aquesta veta la que reflecteix literàriament l’autor en la seua primera novel•la, Sukkwan Island, i la que reitera ara a la segona, Caribou Island. El resultat, però, en aquest segon lliurament, no és tan efectiu ni tan reeixit com en el primer. David Vann hauria d’haver pensat que el lector tenia molt recent a la ment la seua esplèndida Sukkwan Island. Potser a partir d’ara l’autor se n’hauria de distanciar, de les dues obres anteriors. Potser s’hauria de plantejar també d’explorar altres temes i trames encara inèdits per a ell –i per al lector que el segueix.