Historiador Diago

Aquesta setmana he començat un curs molt interessant al CEFIRE de Gandia sobre literatura i expressió creativa. Ens han demanat que redactem un record, i m'ha vingut a la memòria la casa en què vaig viure durant la infància. L'he titulat:

Historiador Diago

En els primers anys, aquell carrer va ser tot el meu món. Era el paisatge, i també el paisanatge. Aquell carrer formava part d’uns dels Eixamples més populars del cap i casal. Als setanta, València era una ciutat en blanc i negre envaïda per una horta exuberant, curulla d’hortalisses i fruites que, a hores d’ara, formen part d’una memòria col•lectiva malmesa i parcial, i que a poc a poc s’esvaeix en l’oblit més inexorable.
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa. Hi vaig passar els anys de la infantesa i de la primera adolescència. M’imagine a mi mateix trescant per aquell carrer de la València dels setanta... El paviment era ple de llambordes, i la plaça del bisbe Amigó, on desembocava el meu carrer, conservava els rails d’un tramvia que no recorde ben bé si el vaig arribar a veure realment o és fruit de les contalles que em feien els meus pares, o de la meua imaginació. Al bell mig de la plaça, hi havia l’estàtua del bisbe, i al darrere, l’edifici colossal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia. A Bisbe Amigó les mascletaes eren cèlebres, i també els accidents de trànsit. I una nit hi van passar els tancs de Milans del Bosch, que jo vaig poder veure impel•lit pels meus pares a través d’un badall minúscul del balcó, el 1981. Aquella nit el terra va tremolar, aixafat per la ferralla feixuga i bel•licosa dels tancs, com va tremir també el cor expectant de tots els habitants de València.
A Historiador Diago havia anat a raure feia dècades gairebé tota la família de mon pare. El üelo, don José Capilla Ariño, flamant constructor, havia aconseguit bastir-hi alguns edificis que, per bé que humils, havien assegurat una certa placidesa benestant a la descendència, és a dir, la seguretat d’un sostre sota el qual poder arrecerar-se. Don José portava un barret molt elegant quan passejava pel seu carrer i saludava amb gran solemnitat: “Bon dia!”. Era o volia ser un senyor. Per això es va fer esculpir un dels seus edificis –no recorde quin– a la làpida. Coses de Don José...
Mon pare era –és!– el menut de tres germans. Ben aviat es va quedar orfe de mare, i de pare. No vaig conèixer els meus avis paterns, però mon pare me n’ha parlat. Tots tres germans vivien al mateix carrer. I també hi havia d’altres cosins (germans i prims), que s’hi van establir. Així doncs, una part no gens menyspreable de la nissaga dels Capilla i la dels Ferrer eren ben presents a Historiador Diago. Era un carrer familiar, en el sentit literal i extensiu del terme. Ens coneixíem tots, i això tenia uns avantatges considerables per a mi. Jo hi vaig circular a pler, amb total llibertat, des de ben menut. Recorde, però, que la primera vegada que ma mare em va deixar anar solt, m’hi vaig perdre! Al meu carrer? En realitat, no m’havia perdut, però buscava el recer de la mare, l’aixopluc càlid de la llar, la seguretat i la protecció paternofilial. Després d’aquell primer incident iniciàtic, em vaig convertir en un sagal espavilat que travessava i destravessava a tothora el meu carrer. Jo era el principal ambaixador de ma mare en els recados. Ella m’apuntava les compres en un petit paper d’estrassa esguellat i jo executava amb gran deler i eficàcia les seues comandes. El periple era extens, quasi inexhaurible. A Ca Mario, a per fruita i verdura; a la carnisseria, a per pollastre (m’impressionaven aquells pobrets animalons penjats del coll); al forn, a per pa i valencianes; a la pastisseria López, a per merengues, croissants, ensaïmades, xocolate redó, de garrofí! (me’n recorde tant de l’aroma...); al quiosc, a per tabac: “46, Filtro” o “Record, Extra Filtro”, el que fumava mon pare, i "Fortuna mentolado", per a ma mare; al Jobac, a per altres mercaderies innombrables; a la paqueteria, a per botons i fils; i hi havia també dues botiguetes –així en deia mon pare, de les tendes–, monogràfiques, en què només venien café (“Un cuarto de café molido Colombia”) i “Plátanos de Canarias”, segons resava el rètol solitari d’una planta baixa austera i d’aspecte clandestí.
A Historiador Diago vaig cursar els meus primers anys “acadèmics”: al parvulari “Saint Antoine”, en què, paradoxalment, no vaig sentir mai ningú parlar en francés; ni un sol mot! Al meu carrer, vaig rebre els meus primers regals d’aniversari i hi vaig celebrar la comunió (Mare de Déu, Senyor!), i cada 6 de gener esperava amb ànsia la vinguda dels reis de l’Orient, en una nit que sempre es feia interminable (la meua germana Amparo venia sempre al meu llit a passar-hi la nit: era encara més impacient que jo). Va ser al meu carrer que vaig sentir les primeres cançons “innòcues” de Camilo Sexto, Nino Bravo, Julio Iglesias... Ma mare no es cansava de la 97.7. Més tard, vindrien Raimon, Lluís Llach, Ovidi, Maria del Mar... Però aquesta és ja una altra història. I va ser a ma casa on vaig veure la televisió de dos únics canals: la 1 i la UHF. “Un globo, dos globos, tres globos, / La luna es un globo que se me escapó...”.
En un dels cantons de la cruïlla hexagonal que partia en dues meitats simètriques el meu carrer, m’acomiadava jo de ma mare cada dia que anava a l’escola. M’hi aturava i estenia el braç, bellugant la mà, tot esperant la seua salutació immediata. Un dia, però, ma mare no va acudir a la cita protocolària, vés a saber per què, i jo la vaig mamprendre a patades contra la paret del cantó, davant l’estupefacció i el somriure condescendent dels veïns. Ma mare encara riu quan se’n recorda...
A ma casa, hi venia molta gent, de visita. Mon pare era fora, treballant, i ma mare dins, també treballava, fent compostures i arreglos varios a clientes de pelatge i condició ben diverses. Dones amatents als seus marits, la majoria gent amable i honrada, i d’altres, no tant, com aquella insidiosa i pedant Senyora de Vallejo, que cridava sempre amb exigències i presses inajornables. La molt p... Ma mare tenia un maniquí on emprovava aquelles senyores i, gràcies a això, de tant en tant, la meua curiositat infantil em va fer descobrir els cossos femenins més estilitzats, però també les més al•lucinants aberracions corporals. En algun moment, vaig pensar que aquelles dones es ficaven dins del maniquí de ma mare i es convertien en estranyes i temibles criatures, monstres que m’acaçaven en els meus somnis d’infant innocent. I recorde també la periòdica persecució al voltant de la taula del menjador que protagonitzaven mon pare i jo quan venia el practicant, un home amb un cap enorme, horrorós, que m’asclava la galta del cul cada vegada que em posava malalt. Jo em deixava atrapar perquè sabia que, més tard o més d’hora, mon pare m’enxamparia. Immediatament després, l’agulla de la xeringa metàl•lica, gegant, em travessava sense pietat la carn, i jo plorava amargament. I recorde també una sabata que ma mare em va llançar per l’aire a tota velocitat i que va fer miques el vidre del saló, després que jo m’ajupira hàbilment; i l’aironfix provisional que ma mare hi va col•locar per tapar el forat, i les mosques enganxoses com estàtues silents adherides a la làmina llefiscosa. I la mort –tan enigmàtica per a mi– d’un senyor dictador, en blanc i negre, al televisor de la saleta. I el xampany per celebrar-ho...
Aquell carrer de nom rimbombant, de celebritat ignorada, és encara el meu carrer. I la casa on vivia és encara ma casa.
Els meus pares ja no viuen a Historiador Diago. Però cada vegada que me’n vaig de la que ara és la casa dels meus pares, després d’una visita frugal, ma mare s’aboca al finestral, puntualment, per saludar-me, no siga cas que la mamprenga amb el cantó del carrer, a patades. I tots dos recordem l’anècdota mentre ens acomiadem: ma mare, amb un somriure maliciós, segur; i jo, amb la vergonya pueril de l’home que m’he fet, o amb el pudor del xiquet que sóc encara, i que vull ser, per sempre. Quan torne a València, sempre que puc, trobe un moment per passar pel meu carrer, el de nom tan rimbombant com desconegut, el carrer Historiador Diago de València.