“Hay cosas más importantes que tu película. Sin agua, no hay vida”
También la lluvia és una pel·lícula excel·lent, que emociona i commou; que colpeix fins al més profund; que sotraga els ressorts del pensament; que fa trontollar l’acomodatícia tendència que tenim a la indiferència, atés el constant bombardeig d’imatges impactants –i morboses– amb què ens saccegen la ment.
La darrera pel·lícula d’Iciar Bollaín no ens pot deixar indiferents. L’argument, la trama, els personatges, l’escenografia... tot, és quasi perfecte, i demostra la intel•ligència cinematogràfica d’una directora –Iciar Bollaín– que se supera amb cada film.
L’estructura de la pel·lícula està travada sobre dos eixos argumentals principals: d’una banda, l’acció ens situa en el rodatge d’una pel·lícula sobre la colonització –o l’espoli– d’Amèrica per part dels conquistadors espanyols, al capdavant dels quals hi ha la figura despòtica i sense pietat de Cristòfol Colom; de l’altra, l’escenari ens remet a l’època actual, a primeries del segle XXI, al bell mig de la Guerra Boliviana de l’Aigua. Dues històries esdevingudes en el mateix escenari però en èpoques diferents. Dues històries que són, en realitat, una, perquè els tics d’autoritarisme i opressió són els mateixos ara que en l’època dels colonitzadors. I, entre els dos focs, uns personatges –els membres de l’equip de rodatge– que es veuran en el dilema d’implicar-se o no en la revolta organitzada pels indis contra l’amenaça de la privatització de l’aigua. Una revolta que és capitanejada, precisament, per l’home que dirigeix també la subversió dels indis contra Colom. Cinema dins del cinema, doncs. La de Bollaín és una mirada crítica, també, però no maniqueista ni tendenciosa. La cineasta madrilenya ha sabut distanciar-se dels fets històrics i socials tractats en la pel·lícula, de la pàtina ideològica en què ben sovint hom cau en aquests casos, quan la temptació és de fer un panegíric indigenista, fàcil i superficial.
La pel·lícula ens dóna a conèixer personatges importantíssims i capdavanters en la història dels drets humans, com són els casos del dominic Antonio de Montesinos i Fray Bartolomé de las Casas, autor de la Brevísima relación de la destrucción de las Indias. I, paral·lelament, ens ofereix un realista document sobre les condicions miserables en què viuen en l’actualitat bona part dels països de la serralada andina. A més de la crítica –i l’autocrítica– sobre un dels capítols més tristos –i vergonyosos– de la història d’Espanya, También la lluvia és una mostra interpretativa de primer ordre. Són molt bones, en aquest sentit, l’actuació de Juan Carlos Aduviri, el líder indígena, i la de Karra Elejalde, que fa de Colom, un actor descregut però fidel als seus ideals. I també arriben a una gran altura les interpretacions de Luis Tosar i de Gael García Bernal.
También la lluvia va rebre uns quants Goya, però va ser desbancada per Pa negre per a representar a Espanya als Oscar. Al meu parer, però, la proposta d’Iciar Bollaín em sembla molt més original, intel·ligent, suggeridora i emotiva que la cinta d’Agustí Villaronga, molt més estereotipada i previsible. Però, contra gustos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.