dimecres, 26 d’octubre del 2011

Quadern de sal

M’ha arribat per correu postal –gentilesa de l’autor– el Quadern de sal, de Carles Mulet. Es tracta d’una plaquette –un llibre, al capdavall, ben intens i apreciable, molt ben editat, per cert. Feia temps que m’ho preguntava: com és que Carles Mulet no publica un poemari? I m’ho preguntava perquè seguisc amb certa assiduïtat el seu blog, Nausica, una delicatessen molt personal en què la poesia és el tema predominant, però on també podem llegir comentaris sobre art: escultura, fotografia... No m’ha decebut gens la lectura del llibre del Carles. Ans al contrari, m’ha confirmat el que ja esperava trobar-m’hi: un poeta d’una subtilesa i d’una exactitud conceptual com n’hi ha ben pocs. Un poeta de l’amor, per descomptat (en el seu blog l’erotisme ho amara gairebé tot).
Quadern de sal ens remet als millors poetes catalans sobre l’amor: Estellés, Papasseit, Miquel Àngel Riera... És un poemari intimista sobre la pèrdua on hi ha, també, per molt paradoxal que ens parega –o potser no ens ho hauria de semblar–, la celebració d’un amor viscut, que encara perdura, “enardit i decidit”, al pensament –i al cor–, d’una manera obstinada, tal qual els versos d’aquell famós poema d’Ausiàs: “Així com cell qui en lo somni·s delita / e son delit de foll pensament ve, / ne pren a mi, que·l temps passat me té / l’imaginar, que altre bé no hi habita”.
Com en el cas de March, Mulet també sent aquesta pèrdua com a irremeiable i dolorosa: “mentre tot t’assenyala però tu ja no hi ets / al turment conformat, i al record, em dessagno”; però s’hi recrea com si es tractés de l’únic locus amoenus –un paradís personal– on és capaç de viure (o sobreviure) i reconèixer-s’hi: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”. La constatació de l’absència deixa, però, obertes de bat a bat les portes a l’esperança, per molt minsa i inversemblant que siga: “Perduda amor encara et penso / si tornes mai seràs la flor/ que encara ets perquè pateixo”. Celebració i dolor es congrien, doncs, envers l’únic objectiu possible, el del recobrament de l’aimia (l’estimada), per sempre més fixada en el record perdurable i insistent del poeta: “Allunyat de l’estuari d’aquell cos / em plego al fat del nàufrag que ja només / vol ser digne de la set que el rosega”.
La figura del nàufrag –home-símbol de la derrota amorosa– sura per tot el poemari i reapareix per reblar el clau de l’aplec a l’últim poema o cant, “Cometa del meu segle”, sens dubte la més colpidora i definitiva composició del recull. Així, aquest darrer cant ve precedit d’uns versos del Veinte poemas de amor y una canción desesperada, de Neruda, un altre gran poeta de l’amor, precisament del poemari que Mulet emula en el seu Quadern de sal. No és casualitat que el llibre tinga també un total de 21 poemes, com en el cas del Veinte poemas del poeta xilé.
Finalment, els versos amb què Carles Mulet s’acomiada de l’amada –i del lector– són d’una bellesa encomiable. El final és rotund, la millor penyora que un enamorat pot deixar com a testimoni del seu amor, com una llum que no s’apagarà mai:

“És l'hora de desprendre's, d'acceptar la metzina
ara em ret, ja davallo al secret del silenci.

L'últim glop de cafè la mort al fosc solatge
seré aquell cementeri que la lluna avorria.

Ah, més enllà de tot, m’endinsaré en l’oblit.

Ara em ret, ja davallo, jo sóc l’abandonat!”.

Un llibre commovedor, molt recomanable.

5 comentaris:

  1. Moltes gràcies Juli. Crec que n'has fet una lectura extraordinàriament intel·ligent i afinada del recull.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Carles, gràcies a tu pel poemari. T'he de dir que aquesta mateixa ressenya eixirà publicada en el pròxim número d'Espai del Llibre. Quan isca en format paper i en pdf, t'ho faré arribar tot.

    Endavant!

    ResponElimina
  3. Molt bona ressenya: fa ganes de llegir el nou treball de Carles Mulet. El vers final em recorda allò de "jo sóc el tenebrós, el vidu, l'abatut..." de Gerard de Nerval. Bon hivern a tothom!

    ResponElimina
  4. Ei, Joan carles, quant de temps! Encara tens el blog? Ara ho miraré.

    Salutacions!

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.