adesiara (notes vitals, culturals i literàries): Una llengua que camina

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Una llengua que camina

Emotiu, il·lusionant, entranyable, emocionant, rigorós, esperançador... Són molts els qualificatius que m’han vingut al cap –i al cor– mentre veia el documental Una llengua que camina, que ahir a la nit es va estrenar a Canal 33, una de les televisions censurades, cal dir-ho, per l’actual govern del PP “valencià”. Dirigit per la periodista Amanda Gascó, Una llengua que camina narra les vivències de cinc persones que viuen amb naturalitat el valencià, i que el reivindiquen en la seua vida quotidiana: Gerard Pitarch, metge dermatòleg de Castelló, Xavi Sarrià, cantant d’Obrint Pas i escriptor; Diego Gómez, mestre i expresident d’Escola Valenciana; Mar Iglesias, professora de periodisme de la Universitat d’Alacant; i Dariana Groza, romanesa integrada en el Voluntariat pel Valencià.
El documental informa de com ha estat el procés de recuperació de la llengua al llarg dels darrers 25 anys en diverses ciutats i poblacions del País Valencià. Destaca també el fet que ha estat des de l’escola i l’associacionisme cívic i cultural que s’ha pogut impulsar el valencià en diversos àmbits, a pesar de l’escàs suport i fins i tot l’hostilitat mostrada per les autoritats oficials. Per sobre de tot, palesa que a hores d’ara són molts els prejudicis i els complexos que s’han esvaït gràcies a l’esforç dels valencians mínimament sensibles. I una idea més positiva i esperançadora encara: que la gent demana el valencià, vol que els fills estudien en la nostra llengua, des de la pluralitat i el respecte, la tolerància envers l’altre i la convicció que un altre País Valencià és possible.
El documental es pot veure per Internet i ha comptat amb la col•laboració de l’Institut Català de les Indústries Culturals, Escola Valenciana, Edicions 96, Bromera i Vilaweb.

Felicitats, doncs, a tots els que han fet possible aquest documental.

3 comentaris:

J.Salavert8 d’octubre del 2011, a les 0:24
Tu ho has dit, Juli. Es pot veure per internet, perquè els que governen al País no us volen permetre veure altres canals de TV de la nostra llengua. Dóna molt què pensar, no et sembla?
ResponElimina
Respostes
Jesus Eduard Alonso i López8 d’octubre del 2011, a les 2:32
Crec que aqueix esperit positiu i optimista és el que hem de tractar de comunicar, malgrat tots els malgrats. Millor si arribem plorats ja de casa.
ResponElimina
Respostes
adesiara (Juli Capilla)8 d’octubre del 2011, a les 7:18
Sí, realment vivim en una "Comunitat Valenciana", com diuen ells (caldria dir País Valencià!), que té molts tics totalitaris. Cal, però, ser constructius, i continuar endavant, fer faena perquè, si no, ja no ens quedaria res. I crec que es poden fer moltes coses per la llengua, per la cultura, en definitiva, per la felicitat i el benestar de tots els valencians (fins i tot els pot beneficiar a ells, com a valencians que són també).
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.