Gran Torino

El segon exercici que ens han encoratjat a fer al curs d’escriptura creativa de Gandia –que dirigeix Maite Sastre– consisteix a posar-se en la pell d’un personatge –un mite o un heroi– i parlar tal i com creguem que ho faria si fórem Ell (o Ella). No he pogut resistir la temptació de posar-me en la pell del llegendari Clint Eastwood (perdoneu-me l’atreviment), més en concret en la pell del Clint Eastwood de Gran Torino, en una carta quasi anònima que dirigisc al meu amic F, tot recordant les nostres converses diàries. Heus ací el meu exercici empàtic:

Benvolgut F,

Sóc en Clint.
Et sorprendrà que t’escriga... Sé que a tu no t’agrada parlar en la intimitat, ni que siga a través d’una carta, i t’agrada encara menys quan es tracta d’un exercici de vagues pretensions literàries. Jo, sense anar més lluny, tampoc no n’era gens partidari... Arran, però, de la meua convivència amb els grocs, que d’un temps ençà han envaït, literalment, el barri, les meues perspectives s’han capgirat fins al punt de tornar-me’n un retrat de mi mateix totalment trasbalsat. Per bé que de bon començament no m’hi reconeixia, t’he de confessar que ara m’hi trobe molt a gust.
Jo, també com tu, pensava que aquesta gentussa el millor que podia fer era fotre el camp del nostre país, que el millor per a nosaltres era fer-los fora sense contemplacions ni ajornaments de cap mena. Trobava que al món una bona guerra –mundial o local, tant se val– eliminaria el greix sobrant de la societat, i que aquesta gentola que es manifesta adesiara amb l’estendard dels indignados podien quedar-se a casa en comptes de fer-nos nosa cada dia amb els seus ideals de pa sucat amb oli. No era gens estrafolari el raonament, tenia una certa lògica, però, és clar, després em vaig adonar que si es produïa aquesta guerra que propiciaria aquella neteja higiènica jo podria ser-ne una víctima aleatòria, ja que les guerres no miren pèl. Així que he decidit deixar córrer aquella possibilitat.
També pensava, com tu, que els musulmans són tots terroristes, fins que vaig barallar la possibilitat que no pot ser que tota una societat ho siga. Perquè, si fos així, ¿qui en seria l’enemic a aniquilar? ¿Tots nosaltres? I ara em pregunte, ¿què hem fet nosaltres perquè una part considerable dels musulmans ens odien? Em vaga pel cap que alguna cosa no hem fet bé del tot.
També com tu pensava que l’anglés devia ser la llengua més important del món, la més nombrosa, la més dúctil i estèticament valuosa, fins que, de tant de sentir aquest xicoc groc parlant en la seua llengua amb els seus familiars, també grocs, hi he trobat certa musicalitat, com si de cop el xino em resultés familiar, tu. Quines coses...
T’he de dir que fins ara jo em veia incapaç de confraternitzar amb qualsevol exemplar inferior de l’espècie humana, ço és, amb algú que no fos americà o, a tot estirar, europeu occidental, i no massa fosc, eh! I tanmateix, la convivència diària amb l’adolescent de què t’he parlat, al qual he estat alliçonant durant un temps sobre mecànica de cotxes, m’ha fet canviar de parer. Li he agafat estima i tot (redéu, quina paraula més incòmoda), fins al punt que un dia li vaig deixar el meu Gran Torino, perquè festegés amb la seua xicota. Fins on hem arribat...
En aquest temps de convivència amb els grocs, he aprés que no tot és del color que ens imaginem; que, més enllà de les aparences, del groc o del blanc, hi ha una paleta de nombrosos colors amb què podem pintar el món. Em trobe a gust al meu barri, potser més que mai, tot i que ara ja no hi sóc perquè, al final de la pel•lícula en vaig eixir escaldat, com ben bé saps. No sé com ni per què, però, encara hi sóc amb ells, amb els meus veïns, que ja no sé si són grocs, perquè ja no me n’adone, d’aquestes subtileses insignificants. Ja ho pots veure: se m’ha tornat l’estómac més sofert, i el cor, més tendre...
Ah, quasi me n’oblide: al lloc indeterminat o inconcret en què ara em trobe algú m’ha fet arribar un CD d’un grup estranger anomenat Antònia Font que conté una cançó en què em fan homenatge. T’he de confessar que m’ha fet molta il•lusió, a pesar que vinga d’un país, com és Espanya (els del grup diuen que són catalans, però) que sempre havia considerat endarrerit, una república bananera. Pel nom, Antònia Font, em pensava que era una d’aquestes solistes feministes (ara mire les dones d’una altra manera) que no paren de donar la llanda amb la guitarreta i les seues cançons amb lletres igualitàries i reivindicatives; però no, han acabat per agradar-me molt, ja veus... El grup canta en una llengua que ells anomenen indiferentment català, o mallorquí, o valencià, tant és. És una llengua que no coneixia i, vés per on, també hi he trobat la sonoritat que jo creia exclusiva per al meu idioma. Ara bé, per molt rei que tinguen aquests espanyols –i, per extensió, els catalans– , en això sí que no cauré del ruc: ningú no em farà canviar la meua idea a propòsit del caràcter obsolescent de la institució monàrquica, per no parlar del seu tarannà discriminatori.
Ja no m’allargue més, no vull fer-te perdre més el temps. Ben prest, però, espere fer una nova pel•lícula –ja ho he anunciat a la premsa– en què tu i jo siguem els coprotagonistes –juntament amb altres persones humanes, del color que siguen–, en un món que ens pertany per igual a tots, a pesar de les nostres diferències.

Benvolgut F, aprofite l’avinentesa per agrair-te que m’escoltes diàriament al cotxe, mentre viatgem camí de la feina, i per saludar-te ben cordialment.

Fes bondat i fins demà!

Del teu amic:
en Clint.