dijous, 20 d’octubre de 2011

“Pego, París i Londres”


Avui he anat a Pego. Per tercera vegada he assistit al programa “Pego, París i Londres”, convidat per Joan Albert Sendra. Les altres dues vegades, també m’hi vaig trobar els amics Vicent Morera i Ramon Carrió. Llàstima que avui no han pogut ser-hi... Sempre és grat anar a un poble tan genuïnament valencià com Pego. Ja sabeu com són els pegolins: reconeixibles a quilòmetres de distància. La seua deu ser una de les diccions més identificables del país, per marcada i autèntica. Compartir paraules amb un pegolí com l’Albert fa goig i, tot cal dir-ho, una certa enveja. Jo, que vinc de València, mai de la vida podré adquirir el seu accent, eixa manera que tenen d’amorosir les paraules amb una cadència i una sonoritat ostentoses. És com si una mà distreta i alhora desimbolta acariciara el vellut o el marbre...
Al programa, de nom ben jocós, “Pego, París i Londres”, hem parlat de poesia i de política; de llengua i de la vida; d’Estellés, Ausiàs March, Joanot Martorell... Una hora xerrant pels descosits. L’Albert és un entusiasta del país, una lluitador incansable, un enamorat de la seua –la nostra– llengua. Aquestes coses fan patxoca i ajuden a tirar avant, malgrat tot. Encara queden llocs –moltíssims pobles i comarques!– on es pot viure amb llibertat i, sobretot, amb naturalitat en valencià. Mentre esperava l’Albert, he sentit uns xiquets que anaven en colla parlant en valencià amb total solvència. Fa goig, això. Ho he passat molt bé aquesta nit. Fins a una altra, Albert; i Pego!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.