adesiara (notes vitals, culturals i literàries): “Pego, París i Londres”

dijous, 20 d’octubre del 2011

“Pego, París i Londres”

Avui he anat a Pego. Per tercera vegada he assistit al programa “Pego, París i Londres”, convidat per Joan Albert Sendra. Les altres dues vegades, també m’hi vaig trobar els amics Vicent Morera i Ramon Carrió. Llàstima que avui no han pogut ser-hi... Sempre és grat anar a un poble tan genuïnament valencià com Pego. Ja sabeu com són els pegolins: reconeixibles a quilòmetres de distància. La seua deu ser una de les diccions més identificables del país, per marcada i autèntica. Compartir paraules amb un pegolí com l’Albert fa goig i, tot cal dir-ho, una certa enveja. Jo, que vinc de València, mai de la vida podré adquirir el seu accent, eixa manera que tenen d’amorosir les paraules amb una cadència i una sonoritat ostentoses. És com si una mà distreta i alhora desimbolta acariciara el vellut o el marbre...
Al programa, de nom ben jocós, “Pego, París i Londres”, hem parlat de poesia i de política; de llengua i de la vida; d’Estellés, Ausiàs March, Joanot Martorell... Una hora xerrant pels descosits. L’Albert és un entusiasta del país, una lluitador incansable, un enamorat de la seua –la nostra– llengua. Aquestes coses fan patxoca i ajuden a tirar avant, malgrat tot. Encara queden llocs –moltíssims pobles i comarques!– on es pot viure amb llibertat i, sobretot, amb naturalitat en valencià. Mentre esperava l’Albert, he sentit uns xiquets que anaven en colla parlant en valencià amb total solvència. Fa goig, això. Ho he passat molt bé aquesta nit. Fins a una altra, Albert; i Pego!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Sobre Raspall

Raspall torna a la temàtica del compromís que ja havia estat tractada a Llibre dels exilis. És una defensa entre orgullosa i atrevida de l’àmbit rural –del poble– com a espai vital generós, ideal per viure-hi. És, també, una reflexió i una tornada enyoradissa al paradís de la infantesa. Són poemes majoritàriament sintètics, sobretot a la primera de les tres parts que en què es divideix el poemari. La segona part està formada per una desena de poemes narratius en què la pilota valenciana té una importància cabdal, com a al·legoria vital, existencial, gairebé mítica; i la tercera per un únic poema llarg, una mena de cantata cívica, en versos decasíl·labs, en què, a partir de la metàfora o al·legoria de la pilota valenciana, s’hi fa una exaltació entre amorosa i patriòtica del País Valencià.

Sobre Aimia

Aimia és un vell terme que significa amiga o estimada, segons la tradició dels antics trobadors occitans, catalans i valencians. Es tracta d’un poemari d’amor en què el poeta homenatja i dialoga amb els clàssics de la nostra literatura: Jordi de Sant Jordi, Pere Serafí, Amadeu Febrer, Roís de Corella, Ausiàs March, Joan Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés… Un gran poema en què el poeta tracta de reflectir, d’una manera passional, els més diversos sentirs que provoca l’amor: la bogeria, la gelosia, la ceguesa, la desraó… A més, Aimia intenta contar una història: l’evolució que experimenta tota relació amorosa: la passió inicial, la catarsi o plenitud, i, finalment, el desenllaç: que pot traduir-se en un estat de maduresa, de saviesa o, en el pitjor dels casos, de ruptura irreversible.

Sobre Llibre dels exilis

Llibre dels exilis ens ofereix una intensa fe de vida –de la seua vida–, bastida sobre un amor obstinat, de vegades desesperat, sempre insubornable, per la poesia i pel seu país. Llibre dels exilis és un gran poema patriòtic sobre la ciutat de València, sobre el País Valencià i els Països Catalans, i sobre la repressió política i la descomposició social que secularment pateixen. Venècia, Verona l’antiga Roma esdevenen en aquests poemes els suggestius i colpidors correlats de la nostra realitat immediata, els escenaris on transcorre la recta final d’un conflicte que molt possiblement s’acabe amb la derrota final dels vençuts, per bé que això no signifique que aquests renuncien a la seua dignitat. Així mateix, Llibre dels exilis és una bella salutació a la gran tradició de la poesia valenciana moderna des de Vicent Andrés Estellés, amb la qual els poemes que formen el llibre mantenen un diàleg emocionant i fecund, resolt amb una enlluernadora riquesa verbal i expressiva.

Sobre L'home de Melbourne

Quan Joseph Schiffer torna al seu país d’origen, després de quaranta anys d’absència, sap que ningú no l’espera ja. En arribar-hi, ningú no el reconeix i el seu passat a Melbourne esdevé de sobte, i amb la distància, una mica llunyà, malgrat que la mort de la seua dona és encara molt recent. A poc a poc, però, s’adona que ell sí que reconeix la ciutat on va nàixer i fins i tot algunes persones que van configurar el trencaclosques gairebé oblidat de la seua infantesa. Darrere de l’“amnèsia” dels habitants del seu país, de l’aparent desconeixement envers la seua persona, del trencadís misteriós del seu passat, hi ha una trama oculta que Joseph Schiffer es veurà obligat a esbrinar i que, a mesura que reconstrueix, en configura una imatge tèrbola i miserable en què la cobdícia, la desraó i les experimentacions científiques de dubtosa legitimitat ètica s’han ensenyorit definitivament del país. L’home de Melbourneés una història trepidant que ens invita a reflexionar sobre els límits ètics de la ciència.